open

bon dia, que tal?
vinc a recollir les entrades per divendres al village .....
glop glop glop....
està be?
si no pateixin, darrerament em pasa sovint, cap problema
glop glop glop...
un moment d'espera mentra arriva l'ascensor, clink!
em poso les olleres de sol, em penso que aixi no em veuen.
un senyor s'aparta...
la dona em mira amb pena...
per fi es talla.
jo enfilo directe cap al domicili del client.
driiiiing, si? el senyor? si, un moment.
en mà si us plau, gràcies.
i glop glop glop....
driiiiing, si? el doctor? si pasa.....
res, analítica, temps de coagulació, bla bla bla.
glop glop glop...
millor, oi? si, millor
la setmana que bé tornes, una cremada amb làser i tot resolt.
i em ferà mal doctor?
no, ja t'ho arreglaré, m'hi afegeixes 60 euros i cap problema.
ara no sé si em fa mal el nas avans d'hora o els 60 euros que m'acaba de fotre!

bufa el vent

em desperto poc a poc amb un plec de paper
ben premut per les meves mans damunt el meu pit,
tinc flors dins de casa i oloren a dolç,
hi han falciots sota el cel,
xisclen fort i els seus nius són a tocar de ma finestra,
ara les granotes del parc proper ja han callat,
hora baixa...
és estrany....sento el mar!

no puc, no puc

"un home a austria acusat de tenir tancada a casa a la seva filla de 24 anys , habent-ne abusat d'ella i habent tingut set fills amb ella ............la violava des dels 11 anys i els tenia a tots tancats en un soterrani........empresonada durant 24 anys ......sotmesa a abusos sexuals.....ara té 42 anys i 6 fills vius de 5 a 20 anys..........deu meu, jo no entenc res d'aquest mon, i com qui no vol la cosa la noticia següent es el campionat de F1 i els seus rendiments económics per la nostra ciutat Barcelona"; m'aixeco i tanco el televisor......jo no sóc d'aquest mon.

TV3 21h diumenge 27.

eskerrik asko

en especial para mi hermano Josep Ramón y
mi cuñada Norma.

zugatik ero-ero naukazu

pels papers perduts

he trovat això i m'ha fet pensar en tú, sense més afegit.
el per que no importa.

Assaig de meditació (avui serà llarg, però es que cal)

Al vell que sóc gairebé no el sorprèn cap espectacle;
i tanmateix no es pot pas dir que estigui especialment trist,
només, potser, una mica decebut,com tothom,
i un xic cansat pels anys i per les xacres.
Però posem per cas, que deia l'oncle,
que es fes un lífting a la pell de l'ànima
i pagués deutes potser no contrets
als obscurs creditors dels anys difícils,
o bé que, iconoclasta, es proclamés
postulant d'un encès postmodernisme i
s'inventés paradisos exòtics: que en treuria?
Ni capgirant el món, si el pogues capgirar, no alteraria
l'ordre del temps, rigorós i conspicu,
ni estrenaria cos d'adolescent,
ni tindria de franc cap dels peatges que imposen els experts i
els poderosos.
Res de res, o tan poc que, fet i fet,
més li valdrà, si pot, d'interpretar-se
a si mateix tan dignament com pogui,
procurant això sí, que el personatge
no se li mengi gaire la persona.
I viure, tant se val, a l'inrevés de molts o de tothom,
amb la llunyana festa del cos per tota referència
i un horitzó tant singular que sembla
que porti data de caducitat.
Això i res més. I ara que torna a Andorra,
el vell que sóc encara s'entendreix
per què la tarda és un cadell que esbulla
càlidament la vida, i per què tot el que vol s'ho pot dir
amb una paraula que es repeteix, somrient, en veu baixa.

Després de tot. Miquel Martí i Pol.
Premi internacional de Poesia Laureà Mela 2002.
Edicions Proa (242)

Itij aderyal / sol cec

la meva ànima és
aquella oreneta
que només canta en veure't
puix ets sa primavera.

la meva ànima és
aquell vell espàrver
que voleia en el vent
que transporta ta flaire.

la meva ànima és
com aquell pobre boig
que encalça en va la pau
si mai tu l'abandones.

la meva ànima
no sabrà trovar repòs
fins que tu hi cremaràs
com un foc eternal.

Salem Zenia.
fotografia treta d'algún poble de l'ampurdà

jutjes, advocats i altres espècies....

truquen al timbre i un noi em porta un sobre. el sobre es del concesionari on he encarregat el cotxe. I quina no ha estat la meva sorpresa, obrir-lo i veure un llibre, la casa volswagen m'ha regalat el meu únic llibre del dia de sant jordi!quines ironies que té la vida.

Em miro per un instant des de fora i no m'agrada el que hi veig. Una dona cansada i feble, sense força per lluitar tot i que la retrovarà aviat, amb aquesta sol.litut tant sobtada.

El meu cos està cansat i el meu esperit encara més. Aquests moments d'incertesa ja fa massa dies que duren, em moc com un titella endut per uns fils que no sé qui els manega,que ni tant sols els sento damunt el meu cos. Sense cap horitzó on fixar la vista, sense permís de ser lliure, sense poder tenir de moment cap objectiu, ni a curt ni a llarg termini. Tant sols puc anar tirant endavant minut a minut i encarar amb el que vingui.

Ara, primer espero el cop i llavors miro quin mal m'ha fet. Tant me fa d'on vingui ni de qui vingui, si ho puc arreglar bé si no,desviarme un xic del camí per intentar de retrovar-lo mes endavant.

Quan em torno a ficar dins meu penso he de fer això i allò altre però em costa, trovo excuses, em fa mandra i tot i tenir el valor per trencar i recomençar de nou sense res ja que res m'espanta, encara no puc moure fitxa....temps, maleït temps que quan vols passes depressa i quan no, t'encantes i et detures per tant sols tocarme el voraviu.

I els quartos, ui com els hi agraden els quartos, li dono el meu número de compte i em fa la transferencia, ja me la pasarà per fax...i llavors, al cap d'un temps els hi demanes les factures detallades , ai làs no les trovem!

Si mira que es senzill tot plegat tant, que m'estic plantejant i molt seriosament que, quan em sigui concedida aquesta llibertat de poder tenir objectius i poder tornar a mirar l'horitzó, marxar lluny d'on sòc ara, sense ni tant sols mirar enrera....poder en un llogaret mes petit.

i amb l'esperança de saber que hi té d'haber algú que s'atreveixi a compartir la forma que tinc de veure la vida,o no.....

Itij aderyal

Si, tot i estar cansada no ho puc evitar,
he de compartir aquesta trovalla...
extret d'un llibre de poemes que he comprat
escrit en català i amazic(o tamazight, o berber)

"A tú que estàs tant lluny,
lluny enllà en el desert.
Menjaves pa ressec,
ficat en una cova.
En la història revessa
i en un temps ple de por,
ta vida s'ha fet de pedra,
els teus fills dispersats.

Per tu que estàs tan lluny,
ben enllà dins la sorra,
amb un vel al teu rostre
i el ulls fitant ajut,
la vida és un farcell,
ferit per les misèries.
Encara que t'oblidin
tu has restat d'empeus."

Sol cec/Itij aderyal
Poemes d'amor i de lluita/
Isefra n tayri d yimenyi

Salem Zenia,
Institut de lletres catalanes 2008.

diada de sant jordi 2008 a Barcelona capital

estimades/ts amigues/ics del blog,
estin TANT cansada que nomes penjaré unes fotillos de la diada ....ja em disculpareu

bon diada de Sant Jordi!!!!!

es el meu desitg per totes i tots els amics que us aquesteu a aquest el meu món particular...
ahir al vespre vaig penjar la senyera, ara tot esmorçant a taula he repassat els vostres blogs i espero no haber-ne oblidat cap....si aixì fos no m'ho tingeu en compte....
vaig a prepararme per pasar el dia perduda per Barcelona, viatjan entre la flaire de la diada, bebent de tots i cada un dels llibres que fullejaré, de tant en tant pensaré en vosaltres, quina trovalla! i no ho faré sola; en Joan vé avui amb mi ja que diu no vol pasar el dia de Sant Jordi tot sol, ja en som dos Joan!!....recordar que tant sols cal tancar els ulls uns intants per ser on volem ser, per tenir allò que volem tenir, per volar lliures......sont els nostres instants........aquests ningú ens els pren, no els compartim.....son nostres!
BONA DIADA!

una cara i un té amb menta fresca(de debó)

"Perquè els colors de la tendressa aporten tonalitats més netes al paisatge i fan l'ombra dels arbres molt més densa. Així creixem....tot és un tot....ni afeixuga el delit de les mirades..."
avui he fet el que espero sigui el meu millor nou vell amic, i tot prenent un té com qui no vol la cosa.
És força curiós tot plegat, de cop i volta et troves amb una persona totalment desconeguda que és capaç d'aturar-se una estona per escoltar i bé. Ai carai!
He vist la cara de sorpresa que ha posat quan li he dit que no en tenia cap d'amic jo. No d'aquella mena d'amics que tots esteu pensant que us veig la cara que poseu, sino AMIC amb majúscules. I estic contenta ja que a més d'escoltar m'ha fet riure i a mí m'encanta riure. Ha pasat el temps tant depressa! i m'ha regalat la que serà la meva única rosa....estic flipant i es que em cal tant poc per estar contenta, sòc com una nena petita jo i no vull canviar.
Ui que ja veig que avui em sortirà un post d'alló mes ensucrat però tant se me'n dona.
Gràcies guapissim per estar aquesta tarda al meu costat....no diré el teu nom, no fos cas que fos un somni i al despertar, desaparaguessis.
"tros d'un poema de l'estimat Miquel Marti i Pol"

per en Carles, amb afecte Cotlliure

es a tocar de l'entrada per autopista a França, dues hores i escaitg, el diumenge hi ha mercat on hi trovareu de tot..........

record entranyable

us heu fixat la lluna, que maca està?
Voldria parlar del meu avi, no no va anar a Cuba però quasi...
Va néixer l'any 1899, de ben petit que li agradava el futbol. Sovint a casa el renyaven ja que sempre duia les espardenyes esfilagarsades.
El meu iaio es deia Ramón.
En Ramón va marxar de casa seva de molt jove i es posà a treballar en el que a llavors es coneixia com "el matadero" (ara l'escorxador i que era situat on avui hi ha la plaça amb la figura Dona i ocell, al carrer Numància de Barcelona).
Això li va permetre de viure i poder pagar la seva gran afició, el football. Llavors el futbol no era com ara, cada aficionat s'havia de satisfer les seves pròpies despeses en favor de l'equip on jugava; que si les botes, que si les venes per agafar-se be els genolls, i la pilota, ah aquelles pilotes que tot i ser de cuir per fora, per dins eren farcides de draps. Si havien de jugar fora de casa i calia agafar un tren, ja us podeu imaginar d'on sortien els rals.
Recordo una anècdota que sempre m'explicava: hi havia un homenet petit i espavilat que duia un petit fogó i que a canvi de mitg ral els hi deixava fregir els ous, escalfar l'àpat...
El meu iaio era el goalkeeper (llavors tot eren paraules angleses) de l'equip i va ser el primer porter de la historia que es va llençar als peus dels jugadors contraris per agafar la pilota abans no la xutessin a porta. Això li va provocar no pocs ensurts fins que una lesió en una cama el va fer retirar de competició. Corrien els anys 20.
Fins que arribà la guerra, però això es un altre historia.
Tinc a casa retalls vells de diaris de l'època on ja deixava palès el caràcter fort del meu iaio davant "les jugades brutes", fotografies on es parla de la nova figura del futbol, on surt convalescent en un llit d'hospital de la seva darrera lesió, cromos d'aquells que sortien dins les xocolates, ah les col.leccions de cromos, tots/es n'hem fet d'aquestes col.leccions, algun llibre actual que tot i que no va jugar gaire temps, el recorda.I medalles, forces medalles, a les hores jugàven bé i guanyaven molts enfrontaments(aquestes medalles porten com anagrama FCCB) Si, per més estrany que pogui semblar significa Federació Catalana de Clubs de Futbol.
Bé, suposo que els que us agrada aquest esport poder ja deveu haver endevinat en quin equip va jugar en Ramón, en el Futbol Club Barcelona com se li deia aleshores. I l'homenet del fogonet, sabeu qui era? en Samitier!i podria continuar citant tots els noms per molts de nosaltres tant coneguts, Alcàntara.......
fotografia de la familia Bruguera (en precari estat de conservació)

arròs negre en companyia,

"Hi ha tres plats del país, sobretot, que fan rodar el cap a la gent. La fascinació que produeixen és tan gran que moltes persones, per tenir-los, farien dues hores de camí, sense el que ací en diem rumiar. Aquests plats són: l’arròs negre amb marisc i un bon sofregit; el niu, amb peixopalo, tripes de bacallà, un colomí i allioli; la llagosta amb pollastre. Nosaltres mateixos, el grup dels meus amics, concedim a aquestes coses una considerable importància. Si, per la raó que fos, ens veiéssim obligats a prescindir del ressopó que la Marieta ens serveix a la matinada, trobaríem que la vida a penes té sentit, que és absurda i amarga." Aquest es un fragment del quadern gris, darrer post que ens ha arrivat als que hi estem suscrits i us he de confessar que si, que jo sóc dels que faig dues hores de camí per tal d'anar a provar un arròs negre amb marisc i bon sofregit, el niu amb peixopalo però no pas els tipics mar i montanya i molt menys colomins. Fer camí per anar a fer un bon àpat i si pot ser en companyia, millor es una de les meves aficions; poder em serveix d'excusa però dona tant de si, bon menjar i bon veure, bona conversa, que mes es pot demanar? de totes maneres us diré que a voltes pots anar molt lluny per simplement compartir un plat d'arroç blanc i un parell d'ous ferrats,o un bon entrepà que no per senzill sigui menys apetitós; sempre el que compta es la companyia que duus al teu costat o la que trovaràs un cop arribis a lloc, per tant el de menys es el menjar...........i si m'apureu, a voltes ni tant sols cal la conversa.....a vegades un silenci és la millor de les converses.

"Josep Pla"
fotografia, maria mercè a cantàbria setembre 2006.

confessió

"o t'operes o no tornaràs a caminar"
aquestes paraules em van ensorrar; feia anys que patia aquells mals d'esquena insuportables, que em deixaven sense esma, però això!
No em va quedar mé remei,a partir d'aqui vàren venir un anys de patiments i descobriments a l'hora, tot era nou, tornar a caminar i saber que ho aconseguia, sentir i perdoneu l'expresió, l'imbecilitat de la gent, un accident de trànsit? no, els responia jo, la vida que té aquestes coses......estúpits pensava entre mi, no en sabeu res de la vida.
I al cap d'uns anys tot allò que no era meu, el meu cos ho va rebutjar, "es estrany, deia el metge, només passa en un 99,99% del casos" i sabeu que li vaig contestar? dons que tots formem part de les estadistiques i que per tant, coneixent-me com em conec, jo habia de ser aquest 0,01% de probabilitat, ho tenia clar.
Així que altre cop de cap per avall, altre cop aquella olor, aquell son profund i agradable a l'hora,aquell dolor que no s'oblida, els sentia enraonar fort, desperta! em sens? desperta! i jo no volia, estava bé allà on em troBava, hi habia una mena de pau i silenci que podia més que tot l'enrenou que m'envoltava......però no, s'hi van entestar i em vàren retornar de nou a aquest mon, maleit mon!
I us preguntareu a que ve tot això? dons a que per mitjà dels vostres relats, els vostres contes, les vostres fotografies, del que m'expliqueu els uns, del que us explico jo, del que em renya algún ésser dolç i tendre (ell no ho sap que es aixì,au) em doneu la vida que no puc viure, els viatges que no puc fer, les sensacions que ja no podré tornar a sentir. I camino de nou ja fa temps, fins i tot puc tornar a conduir, cosa que em plau enormement ja que em dona una llibertat que poder no entendreu.
Puc caminar i si no us hi fixeu bé, ni es nota; però estar asseguda més d'una hora em provoca un mal al que ja m'he acostumat; el dolor i jo som un mateix ser, anem junts a tot arreu, tot i que a voltes aconsegeixo despistar-lo i perdre'l de vista una estona, al cap i a la fi però, sempre em retrova.
Us vull donar les gràcies altre cop a tots per ser-hi, per compartir i per haver-vos trovat. No es un adeu, es un hola que tal, com esteu? torno a ser aqui, no vull marxar.
Em calia dir-vos dons que sou estimats per tot el que em doneu i, espero que m'ho voldreu seguir donant.....

m'agradaria

...atreure les paraules justes per tornar a sentir altre cop aquelles sensacions d'un temps passat.
...recordar la calor dels teus braços al voltant del meu cos, la teva tendressa.
...retenir els teus petons, les teves dolçes caricies damunt el meu cos.
...aquella mà que premia amb força la meva i em donava aquella seguretat, mentre dormiem.
...saber com retrovarme de nou i creure que per un instant, tant sols per un instant, tot allò no habia estat una mentida.
...cap mot, cap gest, cap complaença per tenir-ne la resposta.
...altre cop la por i la solitud per companyes.
...altre cop aquest buit d'una absència que ja fa massa temps que no em deixa.
...però et vull de nou al meu costat, desconegut.

text, de dins del meu cor.
fotografia, des de la finestra de casa, fa uns minuts.

incertesa

avui no hi ha post, no sabria per on començar, aixì que ho deixo.....

feina

avui no estic gaire pel que faig, he de trobar un paper que necessito per demà sens falta, i per més que busco, no el trovo...i no el trovo per que el tinc ben endreçat!!! ho sabia, sabia que em pasaria això tant bon punt començés a posar ordre, als papers primer.....i es que m'encanto per qualsevol cosa, miro per la finestra la plaçeta que tinc davant i cada cosa al seu rotllo, vull dir que els pardals aprofiten la darrera llum per apamar amb el que troven, les mares neguitoses per que la quitxalla no els fa cas i ja va sent hora d'enfilar cap a casa, altres de mes grans han improvisat un partidet de futbol, i no us penseu que pel bec curt deuend de tenir els seus divuit anyets.............
ara recordo els meus de divuit anys, era un no parar.
llevar-te d'hora per ser a la feina a les 7 del matí, plegar a les dues per tornar-hi a les quatre (aquestes ja contaven com extres, jeje) fins les vuit del vespre, quedada amb companys, copeta, pica pica, mes copeta, xerradetes fins les tantes de la matinada, bus i cap a casa.....i l'endemà tornem-hi que no ha estat res.
i com si res, tú!
ara només de pensar-ho ja estic cansada però m'ho vaig pasar tant bé, sentia que tenia tota la vida per davant, que res podia pasar-me, era jove, tenia bona feina....res feia preveure que, forçes anys mes tard, poder amb el maleït paper que no sé trovar, les coses serien tant diferents.
i per més que intento fer-me la meva pregunta "i per que no?" per que no t'ha de pasar a tú? aquest cop no em serveix, batua l'olla!!!!!
per cert, em sembla que em vaig a preparar una d'aquelles copetes, a veure si aixi trovo el maleit paper d'una vegada

amor particular

Com t'ho podria dir
perquè em fos senzill, i et fos veritat,
que sovint em sé tan a prop teu, si canto,
que sovint et sé tan a prop meu, si escoltes,
i penso que no he gosat mai ni dir-t'ho,
que em caldria agrair-te tant temps que fa que t'estimo.

Que junts hem caminat,
en la joia junts, en la pena junts,
i has omplert tan sovint la buidor dels meus mots
i en la nostra partida sempre m'has donat un bon joc.
Per tot això i coses que t'amago
em caldria agrair-te tant temps que fa que t'estimo.

T'estimo, sí,
potser amb timidesa, potser sense saber-ne.
T'estimo, i et sóc gelós
i el poc que valc m'ho nego, si em negues la tendresa;
t'estimo, i em sé feliç
quan veig la teva força, que empeny i que es revolta, que jo...

Que passaran els anys,
i vindrà l'adéu, com així ha de ser,
i em pregunto si trobaré el gest correcte,
i sabré acostumar-me a la teva absència,
però tot això serà una altra història,
ara vull agrair-te tant temps que fa que t'estimo.

estrenada al concert del camp del barça allà pels.......

pour la vie...la mer...

imagineu vos la situació, va que no us costarà gens,

jo ballant al so de la cançó tot donant voltes pel meu espaiós menjador, amb tots el quilos de la mer...,

començo,

i es que avui m'he recordat del jordi i els seus quilos i quilos de sal...la mer.

avui he hagut de suportar quilos d'estupidesa, quilos d'ironia, quilos de vanitat i també m'he tingut d'engolar unes quantes futilitats més, si sabessin el que en penso de tot això, de tots ells...la mer.

Per sort ja fa temps vaig pendre la decisió de no continuar pel mateix camí, ai làs, pas no hauria resistit tanta tonteria...la mer.

prou de bona cara, fora roba cara, fora fashion look, aneu a... la mer.

"apama el temps, les hores; mira con un tardà vol de grives escurça més la tarda
i t'encomana el fred que deu fer el defora.....ja res no tornarà a ser tal com
tu ho recordes, ni el gust de les paraules tindrà aquell punt en què l'agradolç del misteri t'incitava a combatre'n els límits més estrictes."

el meu estimat M.M.P. em dedicà aquest poema un hivern de ja fa temps.....

de sobte el telèfon: si vols guerra en tindràs.

"Queda prohibido llorar sin aprender,
levantarse un dia sin saber que hacer,
tener miedo a tus recuerdos...

Queda prohibido no sonreir a los problemas,
no luchar por lo que quieres,
Abandonarlo todo por miedo,
No convertir en realidad tus sueños...

Queda prohibido no intentar comprender
a las personas,
pensar que sus vidas valen menos que la tuya,
no saber que cada uno tiene su camino y su dicha...

Queda prohibido no crear tu historia,
no tener un momento para la gente que te necesita,
no comprender que lo que la vada te da,
también te lo quita.

Queda prohibido, no buscar la felicidad
no vivir tu vida con actitud positiva,
no pensar en que podemos ser mejores,
no sentir que sin ti, este mundo no seria igual..."

Neruda.

http://cv.uoc.edu/DBS/a/materials/newsletter/nwlet_15/article.htm
fotografia de menta fresca, call girona en flor.

el meu

"a veces, por supuesto, usted sonríe
y no importa lo linda o lo fea, lo vieja o lo joven,
lo mucho o lo poco que usted realmente sea.
sonríe cual fuese una revelación
y su sonrisa anula todas las anteriores,
caducan al instante sus rostros como máscaras,
sus ojos duros, frágiles como espejos en óvalo
...su miedo.

.......

y a lo mejor si la sonrisa viene de muy
de muy adentro, usted puede llorar
sencillamente sin desgarrarse, sin desesperarse
sin convocar la muerte ni sentirse vacía
llorar, sólo llorar.

entonces su sonrisa
si todavía existe
se vuelve un arco iris."

Mario Benedetti.El amor, las mujeres y la vida.
Nocturnos de Chopin com a música de fons (piano naturalment)

sortida

de bon mati, càmara en mà, he intentat de complir la paraula donada a l'amic de per aquí.
no m'ha sortit com esperaba, la meva ciutat ha canviat tant des que hi vaig marxar que m'ha costat de trobar allò que hi cercaba, bé de fer només he trobat una molt petita part, però la passejada, uau! la passejada ha sigut massa intensa en tots els aspectes...m'ha fet pensar en uns ametllers en flor, barrejats amb l'olor de la canyella, el té, el jinjebre, el cardamom........
m'ha faltat una mà, una galta on deixar-hi el petò, uns cabells on enredar-hi els meus dits, la butxaca d'uns pantalons on deixar-hi una estona la mà...
deu de ser la primavera, o no.

lam

"paseábase Mutamid una tarde con su amigo Ben Ammar en la pradera del Plata, y aconteció que la brisa onduló el agua del río, y Mutamid improvisó este verso, rogando a Ben Ammar que le añadiese otro:

la brisa convierte el rio
en una cota de malla.....

Y como Ben Ammar no encontrase respuesta inmediatamente, una muchacha del pueblo la dió así:

mejor cota no se halla
como la congele el frío

Maravillado de oir a una muchacha improvisar con mas prontitud que Ben Ammar, Mutamid la miró atentamente.

.......le preguntó quién era:

Me llamo Itimad, respondió ella, pero ordinariamente me llaman Rumaiqiya, porque soy esclava de Rumaig, y en cuanto a mi profesión, soy mulatera.

Dime, ¿estás casada?

No, príncipe.

Tanto mejor, porque voy a comprarte, y a casarme contigo.

Un dia, en el mes de febrero, vio ella desde la ventana del palacio de Córdoba caer copos de nieve, espectáculo muy raro en un país donde apenas se conoce el invierno.
De pronto rompió a llorar.

¿Qué tienes, querida mia? le preguntó el marido

¿Qué tengo?........mira que bonita es la nieve, que magnífica......y tú no te preocupas de proporcionarme este soberbio espectáculo todos los inviernos.......

Y mandó plantar almendros en toda la sierra de Córdoba, a fin de que las blancas flores de estos hermosos árboles, que florecen cuando pasan las heladas, reemplazasen para Rumaiqiya los copos de nieve que tanto la habian admirado.

.........en otra ocasión al ver a unas mujeres en el río, amasando el barro con los pies desnudos, ella también queria hacerlo, pero !ay! condenada por ti a ser sultana rica, no lo puedo hacer.

Y en el mismo instante mandó traer una enorme cantidad de azúcar, canela, jengibre y perfumes de todas clases, y después de cubrir todo el suelo del patio con tan preciosos ingredientes, los hizo regar con agua de rosas y amasar a brazo, tan bien, que formaron una especie de barro.
El príncipe le dijo a Rumaiqiya:

baja al patio con tu séquito, el barro te espera"

....................

Carlos Fisas-Erotismo en la historia- (españa musulmana)

als meus estels

"en mi viejo catalogo de ausencias.....

es como si su sangre regalada

corriera solidaria por mis venas

en busca de mi búsqueda tenaz

y así vivo muriendo

mientras el tiempo corre como un río.

qué podemos hacer con las ausencias

es imposible defenderse de ellas

están ahí deshilachadamente

cual fantasmas sedientos de vivir

o crepúsculos huérfanos de noche.

no hay rescate posible en las ausencias

uno sigue con ellas en la mano

y sabe que no puede abandonarlas

el mundo fue creado con ausencias

y allí estarán hasta que en un descuido

también uno pase a ser un ausente"

M. Benedetti

dedicat al meu germà J.R. i

a la meva cunyada N.,

tots dos tenien 38 anys.

fotografia maria mercè Girona en flor 2003.

carrer de la vidrieria

Me cuesta convivir con otra gente.
Va armada con palabras con que hiere
a aquel que se le acerca en busca de algo;
amistad, compañía, amor a veces.

Y no obstante se insiste con firmeza
que vivir -convivir- es algo hermoso.

Pero este no ha de ser el lugar, tiempo...
Ni tampoco esta gente. No sé dónde
debe estar. Porque existe, según dicen.
Pero no es ahora, aquí...Me es todo estraño.

Ciudad del hombre:Barcelona
José María Fonollosa

dedicat al granet de sorra

"La atención y la afluencia de público que atraía el narrador hacía que pudiera percibir hasta la mitad de la recaudación del café que le contrataba, lo que indica su importancia.Existen numerosas versiones escritas de Baïbars, recogidas principalmente en Alepo, Damasco y El Cairo. La versión de Alepo tiene casi 36.000 páginas y es una de las más importantes.
El argumento histórico de Los Relatos de Baïbars está constituido por la vida de El-Zaher El-Malik Baïbars I, sultán mameluco que reinó en El Cairo y en Damasco en el siglo XIII. Baïbars fue un rey poderoso que detuvo la invasión mongola y que reconquistó a los cruzados sus principales fortalezas. "

Los Relatos de Baïbars son muy diferentes de Las Mil y Una Noches, tanto por sus orígenes, como por su composición y su estilo; y al contrario de éstas, son prácticamente desconocidos en occidente.
El personaje nos gustó por unir dos aspectos: Por un lado la tradición oral con los contadores callejeros y por otro, ser una de las novelas más largas del mundo con sus 60 volúmenes. Que, además, buscan editor.

busqueu mestre, busqueu

http://www.nicoweb.com/baibars/index.html?16,10

el llibre que series

Baïbars era el heredero desposeído de un lejano reino de Asia Central, vagabundo famélico, esclavo maltratado, hijo adoptivo de una rica y respetable dama de la mejor sociedad de Damasco y protegido del cuñado de ésta: el visir Naim El Din, un anciano digno y afable que le conduce al Cairo para presentarlo al rey. Baïbars es de naturaleza caballeresca, de una vasta cultura, naïf, de moralidad intachable y piadoso, pero se junta con todos los malos chicos que encuentra y a menudo se los lleva a casa. Esto le mete en innumerables líos. Aún así acabará siendo el sucesor del rey.M'agradaria, segur.


continuarà mes tard................

pels que us agrada el ben pla......

"Les crítiques que se li han fet sobre la seva manca de sentit pràctic l’enerven. Se’n defensa recordant la poca consciència que hi ha en el món –en aquest món incompatible amb les persones honrades. I això és cert: hi ha ben poca moralitat en aquest món. Però potser si es té un sentit moral tan primmirat val més entrar en un convent o quedar-se a casa. Hom pot divagar sobre els orígens de la moral de fora dels afers estant. Fer-ho des de dins és perillós i arriscat. És evidentment desagradable, però quan s’és al ball s’ha de ballar."

http://elquaderngris.cat/blog/?p=35

tarda de plujes diverses

he anat a ca'l barber, a mi m'agrada dir-ho aixì ja que a banda de pendre't el pel també ho fan amb el calers però ja m'ho deia la meva iaia, per presumir s'ha de patir. Bé, el fet es per un senzill tall "de puntes" el que tant sols m'han deixat han estat les puntes. Sort que aviat arrivarà l'estiu, mentre intentaré pasar desapercebuda.Pensaba que aviat s'acosta sant jordi i aquest es un dels tres dies de l'any que m'autoconcedeixo vacances, això vol dir voltar, veure llibres, regalarne algún, ai, això es el que volia explicar. No exposaré ara la meva vida que no toca però fa massa que paso el sant jordi sola i pensaba, ja que has trovat aquest lloc on se'm permet dir el que penso i el que, a l'hora, m'agradaria de compartir, necessito d'expresar el més rotund desencís envers a algú a qui li he proposat de regalar-li el llibre pel dia de sant jordi i ni tant sols ha contestat. Ahir vaig sentir en una pel-licula que " si algú pensa en tú i t'escriu, bé es mereix ser llegit i contestat" i es que darrerament per mes que escric personalment a força gent, no sé si s'haurà posat de moda o que, però ningú contesta; jo sempre ho faig, no costa gaire, simplement si voleu una qüestió de cortesia o educació, diem-ho com volgueu. Bé, la proposta queda feta.
Fora plou i uns vailets donent encara voltes a la plaça que veig des del finestrall.
Aviat hauré de marxar del meu pis, però d'això ara no amb trovo amb forçes per parlar-ne. Hi tinc una casa a la vora on les orenetes hi fan niu i amb paciencia, quan tenen cries, tota asseguda en el meu sofà (fa poc que l'he comprat) veig com atzaroses no paren ni un moment de dur el menjar per les seves cries, sento els seus xiscles de bon mati i al capvespre; sempre m'han agradat les orenetes.
Es va fent fosc i aviat hauré d'encendre el llum, no m'agrada d'escriure amb llum artificial, trovo que perd el seu encant. Gràcies als que em llegireu, us desitjo una bona vesprada.

una vegada

Hi habia una vegada una jove i bonica noia de ciutat que es va casar amb un noi d'un llogaret proper. Eren feliços, tenien el tros, feina i salut per a disfrutar de tot allò i vàren decidir que ja habia arrivat el moment de tenir descendencia. Un preciós dia de maig va neixer una bonica nineta; tot els hi continuava sent favorable.

Però l'home volia més i més, ambiciós i creïent-se l'amo de tot allò va optar per anar a buscar les meuques de les contrades mes allunyades, no fos cas que en còrrer la veu i descobrir el gran engany en que s'habia convertit i es sabes en realitat qui era aquell home.

Però les coses tard o d'hora s'acaben sabent i sobre tot quan menys ho esperes, aixi que quan ella ho va descobrir va agafar en braços aquella petita nineta d'ulls foscos i cara riallera, aliena a tot allò que estava passant, i vàren sortir correns, sense res, sense mirar enrera, tant sols amb allò que la vida li hagues d'oferir.I vàren tornar a la ciutat.

Anàren passant els anys i les coses no anàven millor, ni per la mare ni per la petita. Vàren haber de canviar de casa moltes vegades i en cada un d'aquests canvis, troços petits d'elles mateixes s'anaven perden pels camins. Va semblar, per fi, que al retornar al cap dels anys al llogaret del que habien marxat, el teixit de la seva vida començava a ser ferm.

Un nou home va apareixer en la seva vida, la mare va tornar a creure. Però la petita nineta habia crescut i en tornar a veure el pare, totes les absencies i renuncies vàren fer que marxes del seu costat. La mare va haber de decidir altre cop en tirar endavant sense mirar enrrera. Vàren passar vents i plujes, neus, tempestes i dies assoleiats però a la fi, quan altre cop tot semblava ser al seu lloc, un fatídic dia també d'un mes de maig, la dona va haber de tornar a sortir corrents sense mirar enrrera, aquest cop sense res a ses mans, aquest cop temia per la seva vida, les idees li entortolligaben el pensament i no recorda res del que va passar fins uns quans dies mes tard que es va trovar en una casa estranya..........moltes coses encara han de pasar que ella encara no enten, s'hi esforça i de tant en tant se li sent dir:

"No vaig ni vinc. Si algú us demana on soc, podeu respondre que m'heu vist, sorrut i tendre alhora, a qualsevol indret des d'on es senti la remor del mar, al cor del vent, al cim més alt del crit i al clar recer dels ulls de tots aquells que encara siguin capaços d'estimar febrosament, sense recel ni por", tot duent a les seves mans les poesies del seu estimat Miquel Marti i Pol"

Contes a cau d'orella.

mort

"Si parlo de la mort és perquè em moro i
al cap d'avall més val parlar de coses que
hom coneix intensament.
De que tens por? No et miris
al vell mirall. Aixeca't i obre el balcó.
Que s'ompli la cambra de llum del carrer"

Però jo sola no puc obrir-la i tinc por.
Sé que ja serà sempre aixì.
A voltes em pesa massa,
a voltes no en trovo el pestell,
a voltes us hi poseu al davant
i a voltes...............

la primera part es de l'estimat Miquel Marti i Pol
la segona forma part del meu dia a dia.
i la fotografia es meva, feta darrera la catedral de Girona.

peter pan

Penso de vegades en la qüestió de si la concupiscència –el que sol anomenar-se habitualment la concupiscència– no és un dels mòbils més potents de l’acció. Per desgràcia, no sento pas l’acció. No sento ni la fascinació del terbolí ni la de la curiositat d’imaginar-me’l –que pot ésser tan forta com la primera. El riu passa, i tot em porta a quedar-me, assegut, a la riba.
Al carrer Estret, la guàrdia civil condueix emmanillat un xicot jove, sec, moreno, amb un tupè molt ben pentinat. Transporta a l’esquena un sac de conills i gallines, que es mouen a dins del sac. En encreuar-nos, sento al meu costat una dona que diu amb la boca oberta per la sorpresa:
–Que és estrany! Tan franc que semblava… i mira que ha sortit dolent!
agustí, un altre tant si val.

infantesa

Aquest matí, al safareig del jardí, he vist la primera oreneta de l'any. L'ocell era al cantell de pedra del dipòsit, molt a la vora de l'aigua, i tractava, amb grans dificultats, de beure'n una gota.A la tarda, en passar per davant de l'església, les orenetes xisclaven volant, descrivint circumferències molt amples, al voltant del campanar.Volaven amb la boca oberta, perseguint els mosquits de l'aire, les mosques i els insectes.
gràcies josep

"El arte de hoy es banal como la vida misma que llevamos"

Estamos vegetando al compás del mercado: comemos, dormimos como animales en una granja próspera y bien surtida: comer y dormir, sexo: ¡la granja de Occidente! me perdí en la estética y hoy ando en busca de una ética y una moral: sin ella estamos viviendo en una granja sin sentido.
Reflejan la vida de hoy, y ese es el problema: la vida de la que ese arte es fruto y que llevamos la mayoría es fútil, frívola y superficial como él... ¡Sin ningún espesor existencial!
Intento ser sincero. No hay ninguna emoción en las vidas de la mayoría de los ciudadanos del mundo próspero, y eso se refleja en el arte de hoy: a lo máximo que aspira es a ser divertido. Y lo que teme todo creador hoy es ser aburrido... ¡Qué ambición! ¡Qué gran misión para el artista! Si lucháramos por un pedazo de pan, si quedarnos quietos significara morirnos de frío, entonces nuestra supervivencia estaría cargada de significado, como lo está el arte de esos países donde todavía se muere por un pedazo de pan.
No hace falta retratar el horror ni sufrirlo para dar contenido a tu vida ni al arte que la refleja! Vermeer fue un genio que nunca salió de su apacible pueblo burgués y daba sentido a escenas cotidianas: una lechera, una mujer cosiendo. Si las explicas, parecen anodinas, pero cuando las contemplas... ¡Qué emocionantes! Porque su vida tenía sentido y lo transmitía. La gente hoy vegeta sin sentir ni apreciar el don de la vida, como si todos fuéramos a vivir miles de años: sin dar importancia al hecho de estar vivo. Parece que secretamente se hayan creído que serán eternos: los clonarán y les recambiarán los órganos a medida que los necesiten... ... para poder seguir vegetando en la granja unos años más. Un día más, otro, otro, la jubilación... ¡Y ese sinsentido se refleja en el arte!
¿Cómo temblar de emoción ante el sutil erotismo de una virgen renacentista si hoy con un clic tienes miles de imágenes pornográficas de todas las perversiones imaginables?
La imagen del poder era también el poder de la imagen. Hoy el poder se mira en un espejo vacío: el arte contemporáneo. Grandes edificios vacíos, grandes espacios huecos y, alrededor, oficinas de funcionarios aburridos. Nada que decir. Ahora mire conmigo los cuadros de Music. Mire esos montones de muertos de Dachau: cómo surgen en los paisajes...
Jean Clair, conservador del Pompidou (75-89); director del Museo Picasso de París (89-05)

infantesa (2)

Sant Josep. L'àvia ha enviat un pa de pessic, en l'elaboració dels quals excel·leix. La meva mare ha fet crema. Però, així com la crema i el pa de pessic del dia dels anys tingueren una intenció normativa, la intenció dels dolços d'avui ha estat merament onomàstica, és a dir, intranscendent.

la mort i els qui la vetllen

avui he tingut una agradable sorpresa.
m'ha arrivat un mail d'una particula d'un atles que no esperaba, m'ha agradat, ves per on; això ha de ser bo.
talment ha estat correcte i amable, dificil de trovar avui en dia, suposant naturalment que sigui real i autentic, jo ja m'entenc.
també al metro de la linia verda he tingut una xerrada d'alló mes interessant amb dos xavals de trenta i tants que venien de la uni........sobre noies, rel.lacions, mentides amagades, sorpreses desagradables i aquestes coses; ha estat força interessant i mes pel fet que tres desconeguts hem sigut capaços de mantenir una conversa d'allò mes versenblant i coherent sobre fets que per sorprenents semblen fins i tot irreals i imaginaris, ni que fossin trets de futurs guions de pel.licules o apunts per algún llibre.
tot això despres de no haver pogut resistir la temptació del té amb llet i un tros de pastis de müesli......mmmmmmmm

curiositat

avui he llegit això i la meva pregunta es al final................

Marroc es un dels principals socis econòmics del nostre país, té una població de més de 30 milions de persones i una economia amb creixement sostingut que als darrers anys ha crescut un 12,5% i ha atret més de 4.150 milions de euros d’inversió estrangera en aquest mateix període. En aquest moments hi han més de 1.000 empreses espanyoles ja establertes en sectors que estan despuntant principalment entre d’altres els relacionats amb les telecomunicacions, enginyeries, turisme, construcció, medi ambient, agrícola, i infraestructures.

en quina superficie?

aquest text no es tret de cap cambra de comerç, és d'un petit escrit que m'ha donat avui la meva empresa, i tenia curiositat tot sabent la gran extensió del pais i la seva fisonomia, res mes.

fotografia de la meva filla gemma, fa un munt d'anys, quan en tenia 14.....

no em diguis fins aviat "espero", digues fins aviat!

«La mort sempre és al camí, però el fet que no saps quan arribarà sembla fer-nos perdre de vista la finitud de la vida. És aquesta terrible precisió el que odiem tant. Però precisament perquè no sabem, ens avesem a pensar en la vida com un bé inexhaurible. I encara així, tot passa només un cert nombre de voltes, i en nombre ben petit, realment. Quantes vegades recordaràs una certa vesprada de la teva infantesa, algun capvespre que forma tan profundament part del teu ser que no pots ni tant sols concebre la vida sense ell? Potser quatre o cinc vegades més. Potser ni tant sols tantes. Quantes vegades més veuràs enfilar-se la lluna plena? Potser vint. I encara tot sembla sense límits.»
venint d'una particula estranya es massa proper, m'espanta.
saps? la mort es massa present en la meva vida, fins i tot ara no se de quin costat estic, m'hi estic millor amb ells que amb vosaltres, ves qui ho diria!

diu un poeta.....

"i també és cert que hi ha dies estèrils,
entercs o flonjos, tant se val, però
insípids de tant buits. Dies que es claven
als genolls i un s'adona que, de sobte,
ha envellit molt i es pregunta si no
val més abandonar tota esperança. "
Miquel Marti i Pol

Sí, també és cert; i és cert que hi ha fantasmes
i que si un llança un crit desapareixen.............
avui he anat a abraçar a un vell amic,
ha sigut bo.

infantesa (3) ben pla

«De tota manera, sospito que l’època dels bolquers és la més feliç de l’existència terrenal. Quina temporada de meravella! Quines dormides més llargues, quins coixins més tous, quines grasses matinades i quins líquids suculents i delicats no es deuen xuclar de passada! Viure en un món en què només, essencialment, es té gana i veure que tothom s’esforça per saciar-vos-la ha d’ésser un enlluernament continuat, una fascinació beata. Us ho imagineu? És ben cert el que dic, que el record inconscient de la vida en el claustre maternal i en el resguard de la infància crea, per contrast, amb els anys, la sensació d’intempèrie i d’inseguretat. La vida es converteix en una nostàlgia de la dolçor perduda, de la felicitat robada. Però, d’aquella època de plaers tranquils i de benestar vegetal, m’ha estat sempre impossible de tenir-ne una qualsevol memòria precisa i concreta… Això deu augmentar probablement l’encant de l’època de l’alletament com a paradís perdut –com a paradís terrenal.»

diumenge de pasqua

Milady entra a comprar quelcom per esmorçar.....destinació : barcelona.
fora l'esperen dins d'un cotxe.
com sempre Milady no diu res, no li convé, no la duu enlloc.
jo també callo i continuo llegint, no val la pena.
llegeixo que has de viure amb el que tens
en l'instant en què ho tens,
sense carregar massa la maleta.
tirar es alliberar-se........
aquesta mena de crosses, crosses que ajuden a mantenir l'equilibri,
que venen a fer-te mal el dia menys pensat.....
llençar es alliberar-se,
ignorar poder també..........
23 marzo 13:18