divendres, ú de març de 1957

Demà és el meu aniversari.
Va ser a Barcelona,un divendres, pel voltant de les 11 de la nit, d'això fa ja 52 anys.
I ja he rebut dues felicitacions, un al festuc de la Carme i un altre de la Merike. A darrera hora m'arriva un altre escrit que porta  el meu nom i el fa el nadador, gràcies.
Demà, com cada any des d'en fa una pila, obriré els meus regals. Si, em compro alguna/es coses que m'agraden, me les faig embolicar per regal i les obro tant bon punt em llevo, em fa il-lusió ves. Ho vaig aprendre ja fa temps, desprès d'esperar un gest per part dels altres. Deu de costar molt no? Bé, de fet a mi no em costa gens tenir detalls amb la gent que estimo, val que són pocs i de la família però que carai!
El que no entenc és que sempre dono més que no pas rebo.
Avui he anat a comprar roba d'estiu per la meva neboda. Dos vestits preciosos, dues samarretes, tres pantalons pirata tipus "leggins", i un conjunt texà que és una passada i unes sandàlies. I és que per això li sóc tieta, padrina i alguna cosa més, el meu angelet.
I no us podeu ni imaginar com he disfrutat amb tot plegat, val que podia haver gastat menys però ho he fet amb una il-lusió immensa. Estarà preciosa, quatre anys i mig com diu ella.
Be, ara recordo que el passat dimecres vaig anar a dinar amb una noia que va estar de temporera en la feina on treballava i em va regalar un cd amb tres pelis gravades. Us puc ben assegurar que la sorpresa va ser tant gran de veure que tant ella com el seu marit havien pensat en mi que em vaig posar molt i molt contenta. Ja ho veieu, una simple copia casolana de tres pelis... I una persona que feia tant sols uns pocs mesos que coneixia.
I és el que jo dic, fet amb il-lusió i carinyo, amb poca cosa n'hi ha prou.
Dons, per què els meus no pensen mai amb mi?
Faig mal fet si continuo actuant com fins ara? O passo ja de tothom?
Hauria de canviar?

Afegit:
Us heu fixat en el preu del diari?

desgavells

Fa dies que penso que he d'escriure un apunt , m'hi poso.
He pasat uns dies amb força febre, mal de panxa, calfreds, etc. i tot just em començo a recuperar.
Dilluns vaig pasar una mena de tribunal médic per veure quin grau de minusvalía em dona el CAD que es el centre d'atenció al disminuit de la Generalitat, res a veure amb la Seguretat Social.
Va ser força depriment i per seguir en la meva linia, van trigar una hora i mitja en rebre'm. Hi era des de les vuit i quart del matí, per una "errada administrativa" em van dir. En resum, s'habien oblidat de mi.
Et rep un psicoleg, una metgessa i una assitenta social, et fan moltes preguntes, miren totes les proves que portes i si tot va bé, d'aqui a un mes i mitg en trindré el resultat.
Em servirà per desgravar d'Hisenda, que això va bé, per tenir accés espero que gratuit al transport públic de la localitat on visc i als de la Generalitat, aixì com deixar de pagar l'impost de circulació. Bé, no està malament.
Per altra banda he viscut una experiencia molt desagradable per part d'antics companys de feina, feina que vaig deixar el pasat mes d'Octubre desprès de més de 34 anys amb l'empresa i per motius de salut. Això confirma el que sempre he dit, qui es dues vegades bo, es "bobo". Sempre m'habia portat bé amb els companys de la feina, sé que sóc persona exigent i molt seriosa en qüestions laborals pero que voleu, m'agrada la feina ben feta que per això et paguen. Pero no, mana més els favoritismes, les xafarderies, tota aquesta mena que coses que no m'agraden i que l'únic que fan es crear malestar en el grup de treball, però malhauradament el món funciona aixì.
Aquesta "experiencia" va tenir lloc el pasat mes de desembre, en dir de forma explícita que no em ferien cap mena d'obsequi per la meva marxa, ni tant sols una felicitació, ni tant sols em van donar les gràcies per la convidada que els hi vaig fer... res. 
Ells es pensaven que jo no me n'habia adonat, però avui els hi he fet saber que si que ho sabia. A l'hora també m'he assebentat que una de les antigues companyes, aprofitant que ja no hi sóc, es dedica a parlar malament de mi. I sense cap motiu.
El primer no m'importa gens per que demostra la poca categoria de la gent i queden força retratats. El segon ja em toca més a fons ja que mai he fer res de dolent contra ningú, mai. I no entenc per que ho fa ja que si ja no hi treballo, quina mena de profit en pot treure?

Aquesta darrera situació no sé com arreglar-la, en teniu alguna idea?

vaig fent

Dissabte per la tarda i ja es fosc.
He tingut una setmana molt dura amb el tema de la "lluita" per veure qui es quedarà el pis on visc, si em vaig equivocar i el vaig posar a mitges,  però jo no pensava acabar com ho he fet. I més amb visites de metges per preparar els papers per la propera visita al CAD, a veure si tinc sort i em donen un grau de minusvalidesa elevat...
Adonar-me que no puc pretendre que un advocat entengui de números  alhora que de lletres. He estat a punt de dir que ja hi aniria jo a parlar amb el Jutje.
Adonar-me que amb la meva malaltia els metges no toquen vora.
Adonar-me que ja ningú de la feina s'en recorda de mi, que esperava dons?
Adonar-me que la única amiga que creia que tenia precisament era que no pas és.
Adonar-me, amb motiu de l'aniversari de la meva filla que ja n'ha fet 27, que poder ja la començo a tenir un xic més a la vora.
Adonar-me altre cop que les coses arriben quan toca, no quan volem.
Adonar-me que estic en ple procés "post traumàtic" de totes les coses que m'han pasat durant els dos últims anys i que he pendre temps, pero no massa m'ha dit la professional. Que no és bo tancar-se en si mateix i aïllar-se, pero ara mateix és el que em ve de gust de fer.
Us en seguiré parlant.

pensaments

Hola, ja sóc de nou aquí.
Donar-vos les gràcies a tots els que m'heu deixat els vostres comentaris ja que m'han donat la força de saber que heu pensat en mi i això m'ajuda molt.
Que dir-vos d'aquesta malaltia tant desconeguda, la Fibromialgia.
Dons jo sé que cada persona que la té, la viu de forma diferent, però que a grans trets és força invalidant sobre tot quan et venen aquests atacs anomenats "de dolor".
Si ja sempre el cos et fa mal, et costa mantenir el pas d'una persona normal, et molesta la cadira on seus, el llit on dorms, quan tot el que feu vosaltres quotidianament, a nosaltres ens resulta veritablement dolorós i ens provoca un cansament extrem, quan assecar-te el cabell  et produeix dolor als braços, no pots pujar escales amb normalitat del mal que et fan les cames... Imagineu.
I el que porto pitjor és la incomprensió que ens envolta, de la gent, dels propis metges de diferents especialitats que haurien de vetllar pel nostre benestar, de l'organisme de la SS( quines sigles eh?) que et neguen un senzill paper on digui que tens aquesta patologia i que tant sols el demanes per poder-te apuntar a l'associació de fibromialgia del teu país.
Que dir-vos d'una patologia que fa que sovint em costi recordar la paraula que et us vull dir per fer-me entendre, que en costi recordar el vostre nom, de la que fa que m'oblidi fins i tot de consultar l'agenda que em veig obligada a dur i em perdi la visita amb el meu reumatòleg de medicina privada per que el de la SS tant sols em fa un paper amb una recepta i em diu que ja no cal que hi torni...
Estic aprenent que no sóc gandula. Jo sempre habia pensat que en tenia un punt. I es que el meu cansament i el meu dolor no es pot preveure i en funció d'ells així serà el nou dia.
No goso fer plans a curt termini, no sé com estaré demà, o com aquest darrer cop a mitja nit, el dolor s'apodera del meu cos i e deixa fora de joc per mases dies.
Tot es converteix en "massa". Massa dolor, massa pes, massa dur, massa incomprensió.
Massa de tot, massa de res...
I és que el dolor no es veu. Per això és tant difícil conviure amb "l'okupa" com jo l'anomeno. Una malaltia crònica "invisible" i gens fàci.
I si algú ens pregunta si estem deprimits, tot buscant en això la font de tots els nostres mals, jo contesto :
No hi estaries tu de deprimit en el meu lloc?"
Ara he de tornar a començar per apendre.
Aprendre a conviure amb aquest dolor i no desesperar.
Hi treballo.
El que porto pitjor és no dormir. I per això m'he de medicar. Llavors dormo tota la nit però no en gaudeixo. Em llevo com si fes 5 minuts que m'hi he posat, desesperant.
Enmig de tot aquest caos tinc sort. Sort que ja no treballo i per tant ja no em cal fer a ningú bona cara. Si no puc, no puc.
Una cosa estic intentant de no perdre, el meu sentit de l'humor i el meu somriure.
Sé que ja no tornaré a estimar, és massa feixuc, pesa massa. Qui hauria de voler compartir aquest desgavell?  Ningú. I ho entenc.
Per això us demano, no deixeu d'escriure els vostres comentaris com ho heu fet fins ara i sobre tot, sobre tot, feu-me riure.
Us ho agrairé des del fons del meu cor.

l'episodi de dolor

així és com em sento aquests dies,

i malgrat desitjo estar amb vosaltres, no puc.

Per que no puc escollir.

Ja pasarà.

Fins aviat.

Magdalena Frida Kahlo
Bienal de Arte
Ies miguel de cervantes
Del dolor, genialidad