Assaig de meditació (avui serà llarg, però es que cal)

Al vell que sóc gairebé no el sorprèn cap espectacle;
i tanmateix no es pot pas dir que estigui especialment trist,
només, potser, una mica decebut,com tothom,
i un xic cansat pels anys i per les xacres.
Però posem per cas, que deia l'oncle,
que es fes un lífting a la pell de l'ànima
i pagués deutes potser no contrets
als obscurs creditors dels anys difícils,
o bé que, iconoclasta, es proclamés
postulant d'un encès postmodernisme i
s'inventés paradisos exòtics: que en treuria?
Ni capgirant el món, si el pogues capgirar, no alteraria
l'ordre del temps, rigorós i conspicu,
ni estrenaria cos d'adolescent,
ni tindria de franc cap dels peatges que imposen els experts i
els poderosos.
Res de res, o tan poc que, fet i fet,
més li valdrà, si pot, d'interpretar-se
a si mateix tan dignament com pogui,
procurant això sí, que el personatge
no se li mengi gaire la persona.
I viure, tant se val, a l'inrevés de molts o de tothom,
amb la llunyana festa del cos per tota referència
i un horitzó tant singular que sembla
que porti data de caducitat.
Això i res més. I ara que torna a Andorra,
el vell que sóc encara s'entendreix
per què la tarda és un cadell que esbulla
càlidament la vida, i per què tot el que vol s'ho pot dir
amb una paraula que es repeteix, somrient, en veu baixa.

Després de tot. Miquel Martí i Pol.
Premi internacional de Poesia Laureà Mela 2002.
Edicions Proa (242)