la meva ànima és
aquella oreneta
que només canta en veure't
puix ets sa primavera.
la meva ànima és
aquell vell espàrver
que voleia en el vent
que transporta ta flaire.
la meva ànima és
com aquell pobre boig
que encalça en va la pau
si mai tu l'abandones.
la meva ànima
no sabrà trovar repòs
fins que tu hi cremaràs
com un foc eternal.
Salem Zenia.
fotografia treta d'algún poble de l'ampurdà
Uns versos durs... però carregats precisament d'això... d'ànima.
ResponEliminaCom m'agrada aquest escrit!
ResponEliminaUn poema extraordinari...beutat pura...gràcies per penjar-nos-el!!!
ResponEliminaHola menta fresca:
ResponEliminacontestan a la teva pregunta al blog, et diré que la càmera és una simple però bona Canon IXUS 70 digital i si, deixen fer fotos sempre que és fagi sense flask.
petons
Avui no estic per punyetes, perdoneu-me. A la meva germana i millor amiga, li han trobat un tumor de 15 cmts. en el fetge i el seu fill m'ha dit que al metge no li ha fet gens de gràcia. El dimecres li fan una biopsia. Perdona que et faci aquesta confidència, però ho havia de dir a
ResponEliminaalgú.Bon Cotlliure, de vegades el mon és una merda,...i jo també,
merci, molt maco.
ResponElimina