La rosa
La rosa, una flor que, com a tots els països de l’arc Mediterrani, pot sorgir de rosers boscans o cultivats, té una notable presència en la toponímia, la farmacopea, les celebracions festives i en la cultura popular catalana en general. El contingut llegendari i simbòlic de l'anomenada flor dels amants adquireix la màxima intensitat durant la diada de Sant Jordi.
Tipus de roses i rosers
A casa nostra els amants de les roses i els roseristes classifiquen els rosers en dues grans categories: el boscà i el cultivat. El roser boscà és el que neix espontàniament en boscos i horts en forma d’arbusts i la seva flor és blanca o rosada. Hom coneix popularment aquest roser, i les seves roses, amb el nom de gavarrera o garravera, doncs el seu fruit és de color vermell i està contingut en una mena de càlzer i que en contacte amb la pell produeix coïssor. És el roser autòcton o indígena de la nostra terra, el que ha estat més present al llarg del territori i el que ha desenvolupat major arrelament en la tradició cultural a Catalunya. I així es veu reflectit en la toponímia, la onomàstica i els noms de llinatge catalans.
El roser hortícola, que també compta amb una extensa presència al nostre país, tant a la ruralia com a la ciutat, és el roser cultivat. Les seves flors tenen un major nombre de pètals i els seus diferents colors li han donat les denominacions populars: rosa de vellut, rosa vermella, rosa groga rosa de cent fulles, etc. Es creu que va ser importat successivament pels grecs, els llatins, els sarraïns i altres pobles. En l’actualitat el cultiu d’aquesta espècie està estès pels cinc continents.
Llegendes i simbologia de la rosa
Segons la mitologia grega, el primer roser va néixer florit per embellir i perfumar el moment precís en què la deesa de l’amor Afrodita va sorgir enmig del mar gronxada per una petxina. Els llatins, igual que els indis, vinculen l’origen de la rosa amb el somriure i l’Amor, mentre que els cristians la creuen original del Paradís terrenal. La llegenda explica que en un principi totes les roses eren blanques, però que més tard, per motius diversos, esdevingueren vermelles. Així, la tradició catalana conta que quan sant Jordi va matar el drac, la sang de la bèstia va convertir en vermelles les roses d’un roser boscà que creixia proper al lloc dels fets.
La rosa ha estat associada a la bellesa, i especialment a la femenina,i ha esdevingut la flor de l’amor. El poeta grec clàssic Anacreont digué que la rosa és “l’oracle dels enamorats”, la flor on els enamorats poden veure reflectit l’estat present de la seva relació. Si el roser creix sa i és ben florit, es seu amor és viu i si, en canvi, està atacat per algun paràsit o si algun esbarzer hi creix a sobre seu, és que les dificultats són presents. D’aquesta manera, la relació amb el roser és la mateixa que es té amb la persona estimada, i el roser, es converteix en un oracle on els amants cerquen respostes.
La rosa a les festes populars
Catalunya, com tots els països de l’arc Mediterrani i d’arreu del món, té una llarga tradició popular en l’ús de flors i especialment roses, en les celebracions festives populars.
Els rosers tenen el seu període de màxima floració entre l’abril i el maig i per això, no és estrany que les seves flors s’hagin utilitzat en totes les festes, celebracions i ritus que tenen lloc en aquestes dates des de temps immemorials. Així trobem roses per primera vegada a la festa de Sant Jordi (23 d’abril), la Mare de Déu de Montserrat (la “rosa d’abril”, el 27 d’abril) però també a les festes de la Santa Creu (3 de maig), festes del Roser (primer o segon cap de setmana de maig), Sant Ponç (11 de maig), la festa de Santa Rita (22 de maig) i totes les celebracions de Corpus (data variable).
La rosa de Sant Jordi
Al segle XIV, la rosa ja tenia un gran protagonista en la festa que la Generalitat organitzava en honor al sant el dia 23 d’abril. Al matí es feia un ofici solemne a la capella de Sant Jordi al palau de la Generalitat, patró dels cavallers, que comptava amb la participació de les tres branques de les Corts. Acabada la missa els nobles amb les seves millors armes anaven al Born i allí es batien en justes i torneigs de cavallers. Els vencedors eren obsequiats per les dames amb rams de roses, que ofrenaven a la imatge de Sant Jordi i també a les donzelles i autoritats que hi havia al palau de la Generalitat.
Al segle XV es comença a celebrar al pati de la Generalitat un mercat de roses, que encara era ben viu al segle XIX. Aquest mercat era conegut amb el nom de Fira dels Enamorats, doncs hi solien anar promesos i casats de nou, i els homes oferien flors a les seves companyes.
Al segle XX aquest costum de regalar roses a la persona estimada propi dels cavallers primer i dels enamorats que acudien a la fira després, es generalitzà a tota la població. La història explica que les parades de la Fira dels Enamorats s’escampen primer del palau de la Generalitat a tota la ciutat de Barcelona després a la resta de Catalunya.
Text: Manel Carrera i Escudé
Sant Jordi
Tot i que la llegenda d'un heroi que mata un drac forma part de la nostra tradició cultural des de temps precristians i que és a Catalunya on hi ha la major concentració de dracs festius de tot el món, només unes poques viles catalanes inclouen, en el ritual festiu de la Festa de Sant Jordi, el 23 d'abril, una escenificació més o menys dramatitzada de la popular llegenda.
La Festa de Sant Jordi - festa nacional en honor al patró, festa del llibre i els llibreters, i festa de l'amor i els enamorats- és, avui, una de les festes més populars a Catalunya. Essent dia laborable, milers de persones surten al carrer a retre honor a l'heroi, a comprar llibres i a regalar roses a les persones estimades.
La llegenda
La llegenda de l'heroi que lluita contra una bèstia dolenta és un arquetip universal. És tracta d'una llegenda ancestral que existeix, amb noms i protagonistes diferents, en la tradició popular d'un gran nombre de països d'arreu del món. Tot i que la llegenda presenta infinites variants, es poden desglossar uns elements comuns a totes elles: es tracta de la història d'un heroi, déu o sant que lluita, venç i/o mata a una serp, drac o ésser malèfic que amenaça la continuïtat de la vida a la comunitat (barri, poble, ciutat, nació).
En la nostra tradició cultural, l'ésser malèfic és un drac o una serp, i a bona part d'Europa, un gran nombre de déus o herois matadors de dracs es van convertir, amb l'arribada del cristianisme, amb sant Jordi o sant Miquel. En terres catalanes, la llegenda té diverses versions, les antigues, les romàntiques i les modernes- i és bàsicament coneguda amb el nom de Llegenda de Sant Jordi i el Drac. Ara bé, Catalunya també disposa d'altres llegendes arcaiques d'herois que lluiten contra dracs, com la llegenda de del drac de Vilardell, el Drac de Coll de Canes, la llegenda de Guifré el Pilós i el Drac de Sant Llorenç del Munt, el Drac de Malmercat, el Drac de Pals, el Drac de Sant Feliu de Llobregat o la llegenda de Sant Mer i l'estany de Banyoles (per citar-ne només algunes), totes elles hereves d'elements de la religió popular (còsmica) de la Europa rural precristiana.
Terra de dracs
La presència del drac a Catalunya és tant nombrosa en la toponímia, la rondallística i la imatgeria festiva popular, que caldria tota una vida per estudiar-ho en profunditat. El drac ha estat relacionat, a casa nostra, amb el perill, les forces descontrolades de la natura i, per extensió, amb el Mal, sigui quin sigui el significat atribuït a aquest concepte en cada moment històric i en cada territori. En el terreny festiu, són més de cinc-centes les figures censades (entre dracs, víbries, cuca-feres, serps i serpents i les seves versions infantils). Per tant, són un nombre una mica inferior les viles que compten amb un drac de cartró pedra o fibra de vidre en la seva imatgeria festiva participant de les diferents celebracions populars al llarg de l'any.
Algunes recreacions parateatrals de la llegenda a Europa
Diverses poblacions europees escenifiquen la llegenda de sant Jordi i una bèstia. A Monçao (Portugal) s'escenifica la lluita en el marc de la festa de Corpus. A Furth (Alemanya) cada any a l'agost fan una gran festa-espectacle de recreació llegendària anomenada Drachenstich-Festspiele. A Redondela (Galícia) també celebren la Festa da Coca en dates de Corpus, amb creació de catifes florals, balls de gegants processons religioses i una recreació de la lluita contra el drac. A Beesel (Holanda) cada set anys celebren el Draaksteken Beesel, una gran festa que també compta amb la recreació llegendària. A Alcañíz (Aragó) la llegenda s'escenifica cada any el matí del 23 d'abril, amb la presència d'un gran drac i d'un sant Jordi a cavall, en el marc d'una festa que anomenen "El vencimiento del dragón".
Escenificacions de la llegenda a Catalunya
Tot i que les primeres dramatitzacions o recreacions festives documentades d'aquesta llegenda popular tingueren lloc a Catalunya al segle XII, és molt probable que ja es fessin molt temps abans. En el marc de les desfilades de la festa de Corpus i associats a diverses divinitats (sant Jordi, sant Miquel, sant Jaume, santa Margarida, etc) hi ha constància de la presència de dracs a la Bisbal d'Empordà, Vilafranca del Penedès i Barcelona, entre els segles XII i XV. Després moltes altres viles catalanes tingueren dracs en les seves festes populars.
Modernament, la celebració de festes amb la presència del drac i recreacions dramatitzades de la llegenda, el dia de sant Jordi, 23 d'abril, ha anat incrementant. Hi ha constància de cercaviles amb un drac el 23 d'abril en pobles com Balenyà (els Hostalets de Pierola), Montgat, Viloví d'Onyar o Monistrol de Montserrat, on també és tradició escenificar la llegenda. En d'altres pobles, com Olost o Lliçà d'Amunt, setmanes abans es procedeix a la construcció d'un drac que es crema el dia de sant Jordi.
De recreacions de la llegenda de sant Jordi i el Drac n'hi ha de dos tipus: les populars i les infantils o escolars. Les populars són representacions teatrals de gran envergadura, fetes per la gent del poble, en escenaris emblemàtics, sovint els carrers i les places del casc antic, com les de Banyeres de Mariola, Cabrianes (Sallent), Mataró, Montblanc, Perpinyà o Puigverd. Les escolars són representacions que es desenvolupen a redós d'una escola i en què el col·lectiu que l'escenifica són els nens i nenes del poble, com a l'Hospitalet, l'Arboç o Calonge de Mar.
Una oportunitat per enriquir la festa de sant Jordi
Resulta sorprenent, doncs, que tenint aquest bagatge llegendari i essent aquesta una terra plena de dracs festius, siguin tant poques les ciutats i els pobles catalans que li donin una vessant festiva. I és que escenificar la Llegenda de Sant Jordi i el Drac és, avui en dia, una magnífica opció per enriquir la Festa de Sant Jordi amb un ritus nou, amb sentit, i que possibiliti la participació de les entitats. La cosa podria anar més o menys així: la vigília, 22 d'abril a la nit, escenificació de l'arribada del perill a la vila amb un correfoc amb la participació del drac i la colla de diables local. L'endemà 23 d'abril: escenificació de la llegenda en una plaça cèntrica i pels carrers del nucli antic. Entre parades de llibres i roses, el drac es passeja amenaçant. Finalment arriba l'heroi, Jordi, que venç la fera i aconsegueix la donzella. Tot i que hi ha precedents que podrien servir d'inspiració, cada població podria interpretar a la seva manera els tres conceptes de la història (perill, heroi i comunitat). D'aquest manera es faria honor a una llegenda popular universal amb profundes arrels a Catalunya.
Text: Manel Carrera i Escudé, amb aportacions de Ramon Saumell
Dracs i Víbries
El drac ha estat protagonista, al llarg dels segles, de les llegendes més variades i la seva figura, inspirada en els petits rèptils, ha estat dipositària de tot tipus de simbologies. En la nostra tradició cultural, el drac és un dels personatges més populars del bestiari fantàstic.
Simbologia del drac
El drac és un animal fantàstico-mític al que cada cultura li ha atribut, al llarg dels anys, diferent simbologia. Aquesta creació humana ha servit per explicar conceptes diversos i en alguns casos, antagònics.
En les cultures orientals el drac té una simbologia molt rica i complexa, tot i que en general es tracta d’un animal benèfic, que simbolitza la bonança, la fertilitat, la riquesa i la prospertitat. A la Xina, els dracs tenen rang de divinitat i un caràcter mític, doncs se li atribueixen, entre d’altres, la paternitat de l’Emperador i la victòria sobre les forces del Desordre. La religiositat popular del poble xinès també vincula el drac a les forces creadores de la natura i per això el venera. De fet, a la Xina el drac adquireix milers de formes, matisos i noms: Drac Lluminós, Drac del Tro, Drac Negre, Drac Ying, etc, cadascun amb la seva història i llegenda pròpies..
A les cultures europees, la simbologia del drac discorre per dos camins diferents: al nord, en les cultures de tradició celta, germànica i escandinava, el drac és un animal poderós que custòdia un tresor amagat, material o espiritual, i protegeix contra les forces del Mal. El drac és el guardià del mite, de les aigües vives, del grial. Al sud, en canvi, la tradició greco-romana amb influències judeocristianes li ha atribuït un doble simbolisme: per una banda és el portador i representant dels quatre elements i forces de la natura (animal de terra que viu a l’inframón, que vola per l’aire, que surt de l’aigua i que llença foc), mentre que per l’altra, és el símbol per excel·lència del Mal, de les forces descontrolades de la natura, una manifestació del mateix diable.
El drac fou una creença ben arrelada entre els nostres avantpassats, a qui consideraven culpable de tots els mals. En els mites cristians, per exemple, el drac és l’enemic contra el que lluiten els cavallers, una bèstia a qui s’atribueixen els mals de les collites (sequeres, inundacions), del bestiar domèstic (desaparicions, pestes) així com d’altres injúries contra una població indefensa.
El drac en la tradició catalana
La cultura catalana té una notable tradició en la representació i ús en festes populars d’animals fabulosos i bèsties mítiques. De l’ampli ventall d’aquests animals fantàstics, el drac i la seva companya femenina, la víbria, són els més coneguts. La presència de dracs i víbries en certes processons, cercaviles i altres actes festius i ceremonials és molt abundant i ja documentada des de l’edat mitjana.
El drac, entremès festiu
Ciutats com Barcelona, La Bisbal, Vilanova i la Geltrú, Granollers, Solsona, Igualada, Lleida, Reus, Vilafranca del Penedès o El Vendrell compten amb aquest animal en els seus seguicis festius. Històricament el drac formava part de les representacions que escenificaven, en el marc de la processó de Corpus, la lluita del Mal (representat per Llucifer, els diables i el drac) contra el Bé (representat per Sant Miquel i els seus àngels). Recentment, la presència de dracs en el bestiari festiu ha experimentat un enorme creixement majoritàriament degut a què les colles de diables han creat aquests personatges per incorporar-los en els seus correfocs amb un esperit lúdic i vinculat a l’ús del foc i la pirotècnia.
Llocs i llegendes amb dracs
La presència del drac en la rondallística també és molt important i diversa a Catalunya.
La tradició situa dracs en diferents indrets de la nostra geografia, cadascun amb la seva pròpia fesonomia i llegenda. En cada indret, el drac va associat a l’heroi local que el combat. A l’Estany de Banyoles hi viu una víbria que fou abatuda per Sant Mer o Sant Martirià; a la muntanya de Sant Llorenç del Munt hi visqué un gran drac que fóu combatut per Guifré el Pelós; a Vallfogona el drac fou abatut pel Cavaller dels Miralls; el del castell de Vilardell, a Sant Celoni, per Soler de Vilardell; el de Collserola, pel Cavaller d’Olorda; el del Tossal de Llívia, pel cavaller de Llívia; el que veié Pere el Gran al cim del Canigó, el sotmeté Sant Guillem. La gran quantitat de referències topogràfiques que tenen al drac com a protagonista en molts d’aquests indrets (Cova del Drac, etc) confirma la sospita que la creença amb aquest animals fantàstics estava ben arrelada.
La representació iconogràfica del drac
En la nostra iconografia, el drac es caracteritza per tenir cos de rèptil, recobert d’escates còrnies, urpes d’àguila, ales i aletes membranoses, espinada serrada com de camaleó, cua acabada en dard, poderosa i rampant, mandíbules descomunals, bocassa d’alè fogós i pudent, amb ullals devoradors, llengua llarga i bífida, saliva metzinosa, narius esbufegadors, ulls de gripau i banyes. Una bèstia híbrida de color verd o negre que llança bramuls terribles i que pot caminar, reptar, volar i nedar.
Alguns dels dracs de les llegendes catalanes, inclòs el de Sant Jordi que hom situa a Montblanc o Rocallaura, han estat representats més aviat com a animals femelles, les anomenades “víbries” o “vibres”. En els bestiaris medievals, les víbries tenen una actitud més ferotge que els dracs, i sovint es dibuixen en forma de serpents o dracs alats amb dos pits.
Un ésser producte dels enteògens?
Potser caldria estudiar-ho amb més profunditat, però no és difícil pensar que la imatge del drac pot haver estat basada en les salamandres, llangardaixos i dragons que poblen la nostra geografia. No és difícil imaginar que probablement aquesta figura s’originà al veure un d’aquests rèptils sota els efectes de substàncies que provoquen estats alterats de la consciència. Catalunya és un país micòfil, amb llarga tradició de consum de bolets enteògens que, com és sabut, provoquen lleugeres deformacions formals de la realitat. Podria molt ben ser que temps enrera, un dels antics pobladors de les muntanyes on creixen aquests bolets (llenyataires, pastors, bosquerols, carboners) hagués consumit per error un exemplar d’aquests i que veiés, en un inofensiu i petit dragó comú, una enorme i temible bèstia ferotge. Aquesta visió, provocada per la ingesta de bolets, és tant realista que ràpidament el portaria a explicar-la a tots els seus amics i coneguts o a dibuixar-la sobre un paper. La presència de la bèstia, aniria passant de boca en boca, fins a convertir-se en una d’aquesta llegendes i històries que avui tenim per mítiques.
Tot i que existeixen estudis parcials i articles dispersos, en general s’ha escrit poc sobre aquesta figura tant popular i potser estaria bé que algú abordés la temàtica dels dracs en la tradició catalana de manera global, amb rigor i exhaustivitat.
Text: Manel Carrera i Escudé
la fotografia és meva, del Sant Jordi 2008, és una gran olivera plena de roses...
així és com em sento...
