Acavo de veure la darrera pelicula de la trilogia de Millenum i salvant distancies, m'he sentit identificada amb la lisbeth i la seva rel.lació amb aquells que se suposa l'havien de protegir...
I m'he sentit identificada en els seus silencis i desconfiançes en el genere huma, en la seva sol-litut...
Confeso que m'ha agradat la trilogia.
I caminant pel carrer i sense presa, ja que ningú m'espera a casa, he anat pensant en aquests darrers temps i les coses que han anat succeint.
Com fa pocs dies un molt bon advocat matrimonialista de la city em deia no entendre com el meu cas, que la justicia i un bon advocat i un bon jutje haurien pogut resoldre en tres mesos, han trigat més de tres anys i ens trovem pitjor que el primer dia i tot per fer de nou. Jo tambe li vaig fer a ell, la mateixa pregunta. I em va demanar perdó en nom de la professió i es va declarar avergonyit pel tarannà de la seva professió i les diferents interpetacions que hom hi dona, fruit tot de les creençes, experiencies, situacions personals, etc. per les que es deixen dur aquests profesionals,
Aquest pasat mes de desembre, a la meva filla li varen regalar una goseta, la Nana, una barreja de labrador. I com la van treure de la mare amb tant sols un mes, pobreta!, la veterinaria ens va recomanar a fi de socialitzarla amb la seva especie, el contacte amb altres gosos. Dons bé, conec un "senyor" que te una goseta de tres anys i em vaig atrevir a demanar-li si podrie dur la Nana a jugar amb la seva...cosa que va acceptar sense mes problema, "t'aviso i quedem".
Com no em deia res i la veterianria insistia en que era convenient fer-ho avans dels tres mesos i amb un gos de confiança ja que no duia cap vacuna, vaig insistir de forma molt sutil. "Cap problema, contacto via sms", em va contestar. Encara espero una trucada...
El que no entenc es perque si no es te la mes minima intencio de fer res, dons senzillament es diu que no i tant amics.
I com aixo us podria explicar un munt de situacions en que la gent prefereix mentir i quedar "be" davant teu i despres pasar de mi.
I el mes fort de tot es que demano les coses directament i amb sinceritat, sense segones intencions, sense fets amagats i llavors aconsegeuixen fer-me sentir culpable.
Ara he de treballar de que m'he de sentir culpable. De ser una persona bona? De ser sincera? De ser autentica?
Dons tinc un problema.
I cada cop em costa mes comunicarme amb la gent si veig que no m'entenen. Poder no ho faig bé, confeso estar ben perduda i em sento gran i cansada per canviar, no m'interesa... gens.
Tinc un problema, o no...
Continuare, o no...
