Aquesta tarda, la llum al poblat beduí desprèn una escalfor especial, malgrat el fred de l'estança.
Fa ja forces anys que jau en aquest catre, delicadament cobert per una bella peça de seda que li cobreix la màrfega que li varen haver de posar, per amortir el seu dolor.
Recordo el primer cop que la vàrem veure. No feia massa que havia passat l'estació de les pluges.
A la llera del riu hi va haver molt d'enrenou. Hi havia caigut un carruatge, les dones que hi anaven havien mort ofegades, dutes pel corrent de l'aigua. Una però, havia quedat atrapada a l'alçada de la cintura, per una de les enormes rodes, amb tot el cos submergit sota de les clares aigües. El meu amic Ahmed s'hi va llençar sense pensar-ho dues vegades. Mentre ell, no sé com, mantenia amb vida a la dona aconseguint que respirés, els altres ens apressarem per aconseguir alliberar la dona. Des de llavors que no es pot moure d'aquest catre, el seu cos va quedar greument malmès.
Cada dia, les velles del poblat, la visiten per ajudar-la. La renten, la canvien de posició, omplen el seu cos de delicats olis per tal de guarir la seva pell i evitar, en la mesura del possible, que es nafri. I així cada dia des de fa quasi ja deu anys.
Cada tarda, a l'hora baixa, el meu amic Ahmed hi va una estona. S'asseu en silenci al seu costat i toca delicioses cançons. El seu so s'estén per totes les haimes.
Malgrat això, són dos perfectes desconeguts. Mai s'han dirigit la paraula des d'aquell fatídic dia de l'accident en que ella li va donar les gràcies i Ahmed no li va contestar. Ella demana a les velles que li deixin preparat damunt la tauleta, la pipa d'aigua i un petit vas amb té, estris que ell mai ha fet servir. Es miren i callen.
Avui però tot sembla diferent i com pot, la dona intenta allargar la mà cap a ell.
Amb to suplicant li diu:
"Bon home, veniu aquí cada tarda a fer sonar el vostre llaüt i mai he demanat ni dit res. Teniu al vostre abast una pipa i un petit vas de té i ni tant sols els toqueu. Si sabéssiu com em reconforten els vostres cants!
Però dieu, poder faig alguna cosa que us desagrada? Per què mai em dieu res? Per què la vostra indiferència?
Si sabéssiu el que daria per una sola mirada vostre, un sola paraula que sortís dels vostres llavis, una sola carícia en el meu cos esmorteït, malgrat no puc sentir res imagino com de suaus i tendres deuen de ser les vostres mans, el vostre cor, el vostre..."
De sobte Ahmed deixa de tocar, li sembla haver notat alguna cosa, com quan aquell dia, fa ja tant de temps, un àngel li va demanar ajuda.
Para atenció. A les palpentes toca al seu voltant, cau la pipa al terra i això espanta la dona.
Continua furgant amb les seves mans fins a trobar la d'ella. Amb suavitat, s'aixeca i a poc a poc, llisca els seus dits pel suau cos d'aquella dona que té al davant. Acosta els llavis als d'ella i li fa un petó. Dels ulls de la dona cauen petites llàgrimes, llàgrimes d'agraïment, llàgrimes d'amor.
Ahmed a tornat a sentir l'àngel i ara sap que és el seu.
Mai li hauria fet falta ni veure-hi ni sentir-hi per entendre l'amor que durant tant de temps havia estat esperant, des del dia que, sabent els seu pare que havia nascut sord i cec, el va deixar abandonat al vell mig del desert. Aquell mateix desert on va ser recollit per una tribu de beduïns.
Aquell mateix desert on ara fa ja prop de deu anys, va trobar un àngel, el seu àngel.
.jpg)
