El fet però és que no hi ha ningú disposat a estimar a una persona en la meva situació, amb les meves circumstàncies.
Això és el que passa.
Que si em fa mal? Si, i tant que em fa mal. Però que vols, és el que hi ha.
I no vull sentir a parlar d'esperança i molt menys que cal tenir fe en el futur, que demà poder serà tot diferent. Per que no, no ho serà.
De totes formes, gràcies per intentar-ho.
La pluja,
ResponEliminaun bon moment per deixar-se estimar.
M'agrada llegir-te
Que de moment no tingui cara i ulls no vol dir que no sigui.
ResponEliminaBleda mes que bleda......
ResponEliminaSota aquesta aparença de dona forta, que tot sigui dit, m'encanta, hi ha un dona tendre, sensible, i que ens aquest moments esta tencada a estimar i que l'estimin, pro.......si deixas que els demes veguin que darrera d'aquesta façana ironica i tot un tros de dona, et tindrem que treure els moscardons de sobre, jajajajaja.
I jo amb el teu permis o sensa, T'estimo.
petons sempre.
I au tapat que fa fred.....
Menta, deixa't estimar. Obre les portes del teu cor de bat a bat i espera sense perdre l'esperança.
ResponEliminaJa sé que estas malalta. I què? Potser et fa mal l'esquena, no pots carregar pes, no pots estar massa estona davant de l'ordinador però hi ha moltes coses que segur que fas molt bé.
Qui no ha sàpiga veure que es foti, pitjor per ell. Passa'n, és que no val la pena.
No, jo no en tinc de fibromiàlgia però també he estat malalta molt temps fins que vaig aprendre a conviure-hi sense massa problemes.
Hi ha dies bons i dies dolents. Gaudeix dels bons i procura passar ràpid els menys bons. Sempre, després de la nit ve el dia i després de la pluja surt el sol.
Aquí hi ha gent que t'estima, tens una filla i segur que bons amics. No et planyis d'allò que no tens i mira de prop tot allò que tens.
Petons i abraçades.
Has llegit/vist el Secret? per molt impensable que et sembli tot plegat, només ho has de voler per aconseguir-ho. Últimament hi crec fermament en tota aquesta mena de coses...
ResponEliminaI ja saps què diuen, al mal temps, fes-li bona cara ;) un petonàs de vainilleta i una abraçada gegant i tendre, d'aquelles que t'agraden tant!!!*
Però si no podem creure en l'esperança, en què hem de creure? La vida dóna tantes voltes... ningú millor que tu sap la teva situació, i com de difícil podria ser un gir, però si gires l'esquena a l'esperança no només et llances un missatge demolidor a tu mateixa, sinó a tots els altres que la necessitin. I segurament no són pocs.
ResponEliminaNI que t'entenc... intenta ser un xic positiva, siusplau...
ResponEliminaQuan arribi el dia, que vindrà, estigues oberta a l'amor...
Petonets
Xarnego, gracies per la teva visita.
ResponEliminaMarta,
si bleda, no ho saps prou! Que siguem fortes no vol dir que siguem dures i les coses dolentes deixen senyal. No estic tancada a estimar però el que la gent no vol estimar és el problemes que tota persona porta amb si mateixa, siguin fills, malalties diverses, etc. Gràcies per les teves paraules, m'agrada com ens fotem canya l'una a l'altre.
Antonia P.
altres cops ja m'has donat el mateix consell, obrir el cor de bat a bat, però això ni es posible tot el temps. Hi entren persones dolentes que aprofiten una situació que més els hi valdria deixar pasar. La meva fibromialgia dificulta i molt el dia a dia i sobre tot les relacions sexuals i els homes busquen això per damunt de moltes altres coses. Sé que tu has tingut sort i tens una parella i una familia que t'estima i et recolça, jo malgrat tenir una filla estic sola.
Xexu,
em sap greu decebre't però si, no tinc ja esperança, masses cops me l'han trepitjada, me l'han esquinçat de tal manera, té tants de forats que ja no em serveix per res, dur oi?
Joana,
gràcies per les teves paraules. Poder per que m'entenguesis t'haura de fer un escrit especialment per a tu per a que coneguesis tot el que em pasa, Cada cop que he intentat ser positiva, algú o alguna cosa em fa tornar a la meva realitat. Que hi farem!
Els dies de pluja tinc por, molta por. Els asmàtics sempre tenim molta por a la humitat i odiem i estimem la pluja, la necessitem perquè la pols..., la odiem perquè la humitat... i un brot asmàtic se't pot endur, un d'aquells que et quedes sense aire... però tot i així, els dies de sol quedo embadalida per aquest planeta blau. Hi ha moments per tot i, jo no sé perquè, les dones sentim fins al moll dels ossos!
ResponEliminaI aquesta és la nostra capacitat, sentir profundament i això ens fa úniques!
Menta, tinc una amiga amb fibromiàlgia. Fa molt temps que és vídua y té 2 fills mascles. Des que li han dignosticat aquesta malaltia, la dona s'ha anat diluint fins que només ha quedat la malaltia. A mi em sap greu veure-la d'aquesta manera. Espero que a tu no et passi això.
ResponEliminaUna vegada vaig llegir un article que em va agradar: un home es trobava sol, desmotivat i tot ho veia negre. Va anar al metge, no al psiquiatra ni al psicòleg sinó a cal metge de família, un home vell i malhumorat que li va preguntar on havia passat dies feliços. El pacient va dir-li que en una casa de la platja on solia anar de petit.
- Bé va dir-li el metge. Et recepto que vagis allí, totalment sol i que no t'emportis res, ni ràdios, ni telèfons, ni revistes ni llibres...
Llavors li va escriure unes receptes en diferents paperets.
La primera era: escolta atentament.
Era un dia de vent desapacible i rúfol. Però el pacient li va fer cas i va descobrir que, quan escoltes, tot sembla que s'immobilitza, que espera. Al cap de dues hores va mirar la segona: tracta de tornar endarrera. L'home es va rebotar: com que torni enrera? si tots els meus problemes són al present però...es va posar a recordar i va tornar a veure el seu germà mort a la guerra, a escoltar les rialles del seu pare, la cara de la seva mare, els dies de pesca...
La tercera: Revisa les teves motivacions. L'home va pensar: vull guanyar més diners, vull que m'estimin, vull que... i llavors es va adonar que potser havia de revisar i canviar la seva vida.
La darrera: escriu les teves preocupacions a la sorra.
Les conclusions foren: primer em preparo amb el silenci, segon vaig tornar a recuperar la felicitat del passat, basada en l'amor perquè aquest mai s'exhaureix. La tercera, els meus motius eren equivocats, quarta: les preocupacions les va esborrar l'aigua de la marea.
I es va sentir molt més alleugerit.
Més amunt algú et parlava del Secret. Jo l'he llegir i és tan simple com que tots rebem allò que projectem: si són coses positives rebrem coses bones i si són negatives rebrem negativitat. I que la pista te la donen els sentiments. Si estàs trist o tens desitjos de venjança, no estàs tranquil ni content per això ens hem d'esforçar perquè la majoria de pensaments siguin en positiu. Si penses en algú intenta recordar coses bones i deixa les dolentes aparcades. Al principi costa, després no tant perquè en vas aprenent. Llavors quan desitges de tot cor una cosa intenta visualitzar-la amb tota la força de la que siguis capaç: al final aconseguiràs allò que vols.
Es la filosofia positivista, no és nova. Jesús va dir: busqueu i trobareu. Demaneu i us serà concedit. Estimeu fins i tot als que us volen mal.
Tothom té coses bones només hem de buscar-les. Ja sé que costa però si no ho intentes mai no sabràs si funciona amb tu.
És veritat que jo tinc una família que m'estima que la meva parella a més és un amic que les meves filles són bones noies. I jo n'estic molt orgullosa i espero sempre el millor d'elles i els ho dic: sou un tresor. I elles procuren correspondre.
Veuràs jo les espero sempre amb candeletes: els diumenges venen a dinar i l'altre dia a la gran li va sorgir un altre plan. Mare, què ja has fet el dinar? em va dir. Per què? perquè volíem anar a...
Doncs aneu-hi, no et preocupis ja vindreu un altre dia, precisament avui no tinc gaires ganes de cuinar.
resposta:
- Joder, mare! em pensava que et disgustaries i encara t'has quedat descansada. I jo em petava el cul.
Potser sí que he tingut sort encara que a la meva vida com a la de tothom hi han hagut i hi ha clars- obscurs. I també he estat molt malalta, no del cos sinó de l'ànima i es veritat que la meva família em va recolzar de tal manera que ningú s'ho pot imaginar. Un altre home s'hauria divorciat o m'hauria engegat i ell va ser sempre a la vora. També que vaig tenir la gran sort de ser filla d'uns pares que em van oferir molt amor. Desgraciadament no vaig poder gaudir-ne massa temps perquè quan jo vaig néixer ja eren grans i el pare va morir molt jove. La mare que semblava fràgil, no ho era. Tenia una voluntat de ferro, era com un fil d'acer que em sostenia quan jo flaquejava. Però es va morir i encara que jo podia racionalitzar-ho emocionalment no podia assumir-ho.
Saps quan em vaig curar? quan vaig decidir que ja nhi havia prou i que sempre hi ha gent que està pitjor. Llavors vaig trobar una altra filla d'estiu que em va tornar les ganes de viure, la passió, el goig per la vida i un motiu per lluitar.
Bé vaja, ¡quin rotllo! que t'he etzibat.
T'envio pensaments positius i moltes moltes abraçades i petons. No ens coneixem personalment però a través del teu blog sí i t'aprecio molt. T'ho dic perque ho sàpigues.
Petonets i abraçades.
Menta, torno a ser jo. Mira pel que fa al dolor crònic. Conec un metge de Lleida que ensenya una tècnica per auto-anestessiar-se. És dentista. Jo no ho sé fer perquè mai m'ha calgut, gràcies a Déu, però conec un senyor a qui van operar del genoll. Tothom diu que fa molt de mal. No va necessitar ni un analgèsic.
ResponEliminaEls cirugians no s'ho podien creure.
Es diu Oriol Farré i és dentista.
Si t'interessa el tema, ja ho saps. Podria aconseguir-te el telèfon si ho vols. Conec molt a la seva germana que em va ajudar. Vaig aconseguir aprimar-me més de 20 quilos que havia guanyat amb els ansiolítics i els antidepressius. No he tornat a guanyar ni un gram.
Ja que la malaltia teva no es pot curar avui per avui al menys si es pot passar sense dolor per què no provar-ho?
Petons.
A tot@s, gràcies per ser-hi, ara per ara sense vosaltres estaria ben sola.
ResponElimina