Va intentar de tirar endavant
malgrat els impediments,
malgrat el dolor,
malgrat el que diran.
Però els humans són cruels.
Totes les portes eren tancades,
ningú la mirava a la cara.
Va baixar la guàrdia i
zas! no habia vegilat prou encara!
" pobreta, quina llàstima, mira que era bona noia"
Més i més abraçadetes i un Oh! ben gran OH!!! d'admiració per aquests bells quadres i la teva sinceritat.
ResponEliminaJoan Brossa, el nostre admirat poeta genial, però, no tenia raó( com goso a dir-ho!) quan deia que hem d'oblidar. Per ser feliç, per treure el dolor de dins, cal encarar, és a dir, mirar de cara. Hi ha algú que ha produït el dolor i la teva sensibilitat se'n ressent! Recordes el mirall? Mira-t'hi fins que et trobis bella i maca, tal com ets en realitat! Certament encara som molt cruels...
Si et serveix d'alguna cosa jo et deixo una abraçada molt forta i sincera,
ResponEliminaAlguns humans porten un abrig d'hipòcresia, una camisa d'EGO...,una samarreta d'egoïsme,unes sabates de maldat, uns pantalons de masclisme, una faldilla que ho tapa tot..., però més enllà d'aquest paissatge mundà, hi ha vida, l'aire és teu, la llibertat també, l'amor floreix les seves flors per tu, hi ha un mar pel teu viatge, persones de bona fe -sense cap religió-, no et deixis presonera de res ni de ningú. Fes una foguera i despullat de tot el que t'ofega i t'omprimeix.
ResponEliminaObre els ulls de bat a bat i veuràs la vida que t'està esperant.
onatge
De vegades la vida és cruel i costa fer cada pas. Però tot passa, fins i tot la foscor.
ResponEliminaMentre, el temps mental es distorsiona i semble que el temps no passa. Però es tracte d'anar fent.
Al cap d'un temps mires enrera i dius: Ba! No n'hi havia per tant.
Un dia fa núvol i un altre fa sol, i les males èpoques també s'han de viure. Et fan més savia i més forta. El sofriment es el mestre més savi que hi ha.
Una abraçada.
A la vida s'ha de caminar amn la cara fixada endevant, mai donar la esquena. I apendre a ser dura, malgrat que per dins estem fetes pols.
ResponEliminaEls sofriments fan costra i ens ajudan a sobreviure. I tu dic per experiencia maca.
Molts petonets i abraçades
Eppp aixó em sona a una mica de depre eeh, espero no et duri gaire i passi molt ràpid, una forta abraçada i petonets.
ResponEliminaAixò és la VIDA. Ara fosc, ara clar. Però res dura per sempre, res... Una abraçada ben forta.
ResponEliminaUn nou dia ... una nova esperança !
ResponEliminaÀnims amunt !!!
Bon cap de setmana.
Dios!! como te entiendo, que cruel realidad, mi niña.
ResponEliminaMil besos y abrazos y cuídate del lobo.
sempre s'ha de tirar endavant, costi el que costi.
ResponEliminaEpitafi:
ResponElimina"Que va viure"
Amb això n'hi prou.
Et deixo el ou de la Esperanza,
el que germina fins i tot amb la desesperació.
Refresca llegir-te.
M'ha agradat la primera notícia que he trobat a casa teva: el concert a Luz de Gas. Disfruta molt, i si vols ens ho expliques.
ResponElimina