pensaments

Hola, ja sóc de nou aquí.
Donar-vos les gràcies a tots els que m'heu deixat els vostres comentaris ja que m'han donat la força de saber que heu pensat en mi i això m'ajuda molt.
Que dir-vos d'aquesta malaltia tant desconeguda, la Fibromialgia.
Dons jo sé que cada persona que la té, la viu de forma diferent, però que a grans trets és força invalidant sobre tot quan et venen aquests atacs anomenats "de dolor".
Si ja sempre el cos et fa mal, et costa mantenir el pas d'una persona normal, et molesta la cadira on seus, el llit on dorms, quan tot el que feu vosaltres quotidianament, a nosaltres ens resulta veritablement dolorós i ens provoca un cansament extrem, quan assecar-te el cabell  et produeix dolor als braços, no pots pujar escales amb normalitat del mal que et fan les cames... Imagineu.
I el que porto pitjor és la incomprensió que ens envolta, de la gent, dels propis metges de diferents especialitats que haurien de vetllar pel nostre benestar, de l'organisme de la SS( quines sigles eh?) que et neguen un senzill paper on digui que tens aquesta patologia i que tant sols el demanes per poder-te apuntar a l'associació de fibromialgia del teu país.
Que dir-vos d'una patologia que fa que sovint em costi recordar la paraula que et us vull dir per fer-me entendre, que en costi recordar el vostre nom, de la que fa que m'oblidi fins i tot de consultar l'agenda que em veig obligada a dur i em perdi la visita amb el meu reumatòleg de medicina privada per que el de la SS tant sols em fa un paper amb una recepta i em diu que ja no cal que hi torni...
Estic aprenent que no sóc gandula. Jo sempre habia pensat que en tenia un punt. I es que el meu cansament i el meu dolor no es pot preveure i en funció d'ells així serà el nou dia.
No goso fer plans a curt termini, no sé com estaré demà, o com aquest darrer cop a mitja nit, el dolor s'apodera del meu cos i e deixa fora de joc per mases dies.
Tot es converteix en "massa". Massa dolor, massa pes, massa dur, massa incomprensió.
Massa de tot, massa de res...
I és que el dolor no es veu. Per això és tant difícil conviure amb "l'okupa" com jo l'anomeno. Una malaltia crònica "invisible" i gens fàci.
I si algú ens pregunta si estem deprimits, tot buscant en això la font de tots els nostres mals, jo contesto :
No hi estaries tu de deprimit en el meu lloc?"
Ara he de tornar a començar per apendre.
Aprendre a conviure amb aquest dolor i no desesperar.
Hi treballo.
El que porto pitjor és no dormir. I per això m'he de medicar. Llavors dormo tota la nit però no en gaudeixo. Em llevo com si fes 5 minuts que m'hi he posat, desesperant.
Enmig de tot aquest caos tinc sort. Sort que ja no treballo i per tant ja no em cal fer a ningú bona cara. Si no puc, no puc.
Una cosa estic intentant de no perdre, el meu sentit de l'humor i el meu somriure.
Sé que ja no tornaré a estimar, és massa feixuc, pesa massa. Qui hauria de voler compartir aquest desgavell?  Ningú. I ho entenc.
Per això us demano, no deixeu d'escriure els vostres comentaris com ho heu fet fins ara i sobre tot, sobre tot, feu-me riure.
Us ho agrairé des del fons del meu cor.