Te sentit un bloc on ningú hi deixa comentaris?
Que ho fa que n'hi ha que en tenen molts i n'hi ha que no en tenen quasi be cap o fins i tot cap?
Afinitat de conceptes?
Amistat?
Interessos comercials?
Interessos personals?
Proximitat geogràfica?
Que us mou a triar-ne un i l'altre no?
Si el teu fos un d'aquests blocs, continuaries amb ell?
Per que?
-
Estic tenint problemes per a recuperar els meus escrits. Vaig intentant-ho Disculpeu
-
Aquesta tarda, la llum al poblat beduí desprèn una escalfor especial, malgrat el fred de l'estança. Fa ja forces anys que jau en aques... -
Divorciada des del 14, bé. Sembla que puc conservar el "meu" pis, de moment, bé. Una peça separada de liquidació de bens em benefi...
jo quan vaig començar no era pas una necessitat els comentaris.
ResponEliminaAra però, és diferent. Segur que m'ho replantejaria de nou. Vull pensar que no l'abandonaria.
M'he plantejat molts cops fer un post sobre el fet dels comentaris. Potser no ben bé com el planteges tu, però hi té molta relació.
ResponEliminaCom diu l'estrip, jo vaig començar un blog per les ganes d'escriure. No pensava pas en els comentaris, de fet no sabia ni que existissin. No coneixia res dels blogs fins que vaig clicar allà on deia "Crear un blog".
Jo no sé què imaginava, ben bé... potser que no sabies mai si et llegien o no (què sabia jo del Google analytics i similars?).
Clar que quan rebs el primer comentari d'algú que no coneixes, et fa molt a ail·lusió, i si veus que van creixent més i més.
Ara, és un altre punt de vista. Jo si no tingués cap comentari segurament plegaria. O intentaria remuntar-los d'una manera o altra.
Però hi hauria una altra opció que seria aqnar a la meva... escrivint allò que m'imaginava que escriuria abans de tenir comentaris i que no és pas el quee scric ara. No, no té res a veure. M'agraden tant les iniciatives i les coses col·lectives que m'he anat decantant per aquí i la ide a que jo tenia en pricipi ha quedat arraconada... tot i que he muntat altres blogs per a rrecuperar-la, el dels Moment s se'm menja el temps de tots els altres.
A mi em fa molta il·lusió que la gent llegeixi el que escric, i que ho critiquin tant positivament com negativament. És una manera d'intercanviar opinions, i m'agradaria pensar que seguiria escrivint si algun dia no tinc comentaris... escric més per necessitat que per l'aprovació dels altres, tot i que m'encanta que passeu per casa meva :P
ResponEliminaPel que fa als blocs que visito... és pura casualitat. De vegades un enllaç et du a un altre enllaç i acabes descobrint un blog que t'agrada. No segueixo cap mena de criteri, o millor dit... segueixo el meu propi criteri. Però és totalment atzar les magnífiques troballes que he fet per aquest món dels blogs!
A mi si que em precupa tenir o no comentaris entre altres coses`perque se que siem comentan es`per que lo escrit te algun valor.
ResponEliminaUi, tots ho tenim al cap, no? El primer comentari et fa una il.lusió d'una mena desconeguda,és com si sortissis al món... ara espero als amics, aquesta és la punyetera verita...i si fa dies que algú que normalment diu hola no passa, m'amoïno, és una altra dependència, però jo sóc així, depenc molt de l'afectivitats dels altres...
ResponEliminade fet rebre comentaris vol dir que hiha constancia que s'ha llegit el que escrius i això agrada,
ResponEliminaJo escric molts cops per mi però altres vegades per les caracteristiques del meu blog, m'agrada saber que n'opina la gent.
M'agrada crear debat, encara que molts que deixen comentaris això no ho entenen i sempre es senten ofesos.
el meu és un d'aquests blocs sense comentaris, segurament perquè jo tampòc en deixo massa en els altres blocs.No em preocupa en excés.
ResponEliminaEn tinc molts que no hi comenta mai ningú, hi guardo petits tresors... però dóna molta alegria llegir els comentaris que et fa la gent, gent que no coneixes en principi però que, mica en mica, formen part de la teva quotidianitat, malgrat que uns van i d'altres vénen...
ResponEliminahola, un plaer arribar a la teva pàgina, pel tema comentaris, com bé diu helena si no deixas comentaris vas tenint-ne cada cop menys, amb alguns blocs s'estableix un vincle per afinitats i companyia important i arribem a ser habituals converses, això m'agrada
ResponEliminafins aviat!
Abans que res, dir que trobo que és una bona reflexió, i un bon tema per parlar-ne.
ResponEliminaCom els companys que han comentat els primers, dir que jo al principi no entenia gens ni mica com funcionava el tema, i vaig cometre l'error de parlar del blog a alguns coneguts (massa, ja t'ho dic ara). Coincideixo amb tots amb que quan reps el primer comentari d'algú que no coneixes et sents feliç, et sents alliberat, obert al món, tot i que probablement és perquè tu has comentat abans a aquesta persona, però igualment fa una tremenda il·lusió. Jo recordo qui em va deixar aquest primer comentari, i encara hi mantinc relació, me l'aprecio molt.
El per què triem uns blogs per comentar i d'altres no, en el meu cas és per la senzilla raó que m'agraden. Sovint m'arriba gent al blog que no sé d'on surten, i sempre passo per casa seva a veure qui són. Hi ha blogs que criden, i m'hi enganxo, i d'altres potser espero que passin més cops per casa i llavors presto més atenció a aquesta persona. Tot i així, si el blog no m'agrada, passo de comentar, i hi ha blogs que l'autor dels quals gairebé mai no em comenta a mi, però en sóc un fidel seguidor i comentador. El fet que m'agradin pot ser per l'estil, per afinitat, per temes, o perquè la persona m'ha caigut bé. Res estrany, no?
I finalment, què passaria si algun dia perdés els comentaris. Sóc conscient que això algun dia passarà. Escric per mi, però reconec que amb el temps se m'ha generat certa dependència perquè el que la gent em diu em serveix molt, i valoro les opinions dels comentaristes. Molts s'esforcen a casa meva i deixen comentaris que podrien ser posts en ells mateixos, o que saben trobar-me el punt amb poques paraules, cosa igualment important. Si em manqués això, no dic que no se'm passessin les ganes d'escriure, perquè trobaria a faltar molt aquest feedback, però segurament aniria escrivint al meu ritme i quan em calgués.
Doncs jo sí, a la fi a mi em serveix per "treure" el que porto dins, si no tinc comentaris tampoc passa res...
ResponEliminaA vegades miro blogs i no deixo comentari... Potser perque el que hi ha escrit no em motiva tant com per dir el que penso.. Em passa sobretot quan parlen d'algun tema particular, com per exemple la política.. aquesta que no m'inspira res a dir... Pel demés.. jo, crec que com a tothom, m'agrada rebre comentaris. Es crea un enllaç virtual... I això és bonic. He conegut algun blocaire personalment, i és com si, ja ens coneguèssim d'abans, pel que em escrit, pel que ens em dit... Jo crec que en definitiva és una altre via de comunicació. I m'agrada.
ResponEliminaNena
ResponEliminaun comença un blog per te la necesitat d'escriure allo que sent.
Molt bè!!!, primer ho fa per ell mateix, pro llavors començan els comentaris i jo al menys amb vaig sentir perduda, com si no podes estar a l'alçada de qui em comentaba.
Solucio.....obro un blog, i un altre i un altre, oon deixo el que em pasa per el cap o el que em sembla en cada moment, sensa la presio de qui el pot llegir, un es bastant visitat(per la tematica),casi ningu la relacionat amb mi, pero es que tinc cops amagats, jajajajaja, els altres dos no hi ve casi ningu, i aixo m'agrada, puc fer el que vull amb ells, ningu espera res de mi. I no em fa res que no em deixint comentaris, jo tambe passao molt per els blogs, i disfruto llegint, pero no dic res.
Apa, bon cap de setmana, reina que disfrutis i descansi molt, que aquet solet, entri per aquella finestra que tant t'agrada.
mils de petons, sempre.
Hi ha un blog que va néixer el 2003 i que només comento jo (i eventualment una altra persona). A la seva autora no li preocupa gens ni mica no tenir lectors. De fet ella no posa mai comentaris en altres blogs. I així és difícil donar-te a conèixer.
ResponEliminaPer cert, com es poden llegir els teus posts anteriors? Em vaig perdre el darrer que vas publicar per falta de temps.
En primer lloc, hola menta! q feia dies q no passava x aki!
ResponEliminaÉs interessant aquesta proposta q ens fas...jo en un principi vaig arribar al mon dels blogs xafardejant i clickant aki i allà i el objectiu era ensenyar coses q feia jo...ha anat derivant en pensaments meus i coses q trec de dins i si us he de ser sincera m'alegra i molt quan m'hi trobo algun comentari d'algu q ha passa per allà i ha deixat la seva "empremta", em fa molta il.lusió, i sent sincera del tot quan l'obro sempre espero trobar-n'hi algún!!! il.lusa de mi!
annna :))))
per tenir molt comentaris has de dedicar moltes hores als blogs, en el meu hi va tirant, tampoc tinc massa temps per dedicar-m'hi, en canvi tinc un altre blog sense comentaris, és aquest:
ResponEliminahttp://fredericmayol.blogspot.com/2009/03/signatura-de-llibres.html
i tinc un altre (totalment anónim) en castellà on tinc infinitat de comentaris i gairebé sense dedicar més estona que la de penjar un post de tant en tant.
No pateixis, li has donat vidilla perquè pobret està molt solet!
ResponEliminaHe de reconèixer que sí que fa il.lusió trobar-te un comentari, tot i que com diuen abans, és veritat que comences un blog quan sents que vols dir coses, és una mena de diari, personal i íntim, però clar,els comentaris també et recomforten i et fan sentir reconegut. Home, penos que els comentaris donen vida al blog.
ResponEliminaFelicitats pel teu, m'ha agradat molt!
Este tema que has abordado me parece muy curioso e interesante,no me importaría en absoluto realizar un estudio aunque fuera de andar por casa para conocer qué nos lleva a quedarnos en unos blogs y en otros no,la casualidad?,el azar?,la afinidad virtual?el caso es que hay blogs de los que me he enamorado instantáneamente,otros que me ha llevado más tiempo crear apego,otros que me han dejado indiferente y algunos,incluso por alguna razón insospechada que me han causado incluso rechazo.
ResponEliminaAys,es que somos perros,es cuestión de "olfato" y "feeling",pero el post da para una tesis,seguro.