serà que arriva el bon temps?

Fa un dia molt maco.
La plaça que tinc davant de casa es plena de vidres trencats, colls d'ampolla, segurament aquesta nit hi ha hagut festa. Cal arribar a aquests extrems? Decididament no.
Tot caminant he anat a recollir un objecte personal que vaig deixar oblidat en l'empresa on treballava. Us puc dir que només m'ha saludat el guàrdia de seguretat, la resta han fet com si no em coneguessin. Pobre gent.
Desprès he enfilat camí cap a un supermercat situat a la Rambla del poble on visc. Aquest passeig l'he compartit amb xavals que semblaven estudiants, que per obrir-se camí no han dubtat ni per un moment en donar-me un seguit d'empentes. No m'ha agradat gens.
He arribat al super, he anat decidida a buscar l'única cosa que volia, he fet cap a la caixa. Una senyora gran amb el carretó del super vuit, contant a poc a poc els diners del seu bitlleter, endreçant les cartes que deu haver recollit de la seva bústia, sense pressa. M'ha mirat malament, que poder tinc tard? No, però el que duc a les mans em pesa i ni tant sols s'ha mogut per que ho pogués deixar damunt la caixa. A la fi, quan ja s'ha decidit a recollir la seva compra i jo he pogut pagar la meva, he rebut un altre empenta de mans del seu carret de la compra. Cap disculpa. Tampoc m'ha agradat gens.
Ja de tornada em fixo am la gent que camina per la Rambla. Una senyora mira l'aparador d'una botiga on segurament es fixa en els nous banyadors de senyor, poder pel seu marit. Penso em com m'ha anat a mi i en lo sola que m'he quedat. No em sento bé.
Els uns caminen depressa, massa a poc a poc les altres. Aquestes que no tenen res a fer llevat de quedar amb les amigues per lluir ja el nou model de la primavera i criticar de ben segur als seus marits. Probablement si no fos per ells no us podríeu permetre aquesta bona vida que dueu. Ja sabeu que sempre he cregut en la família i en el respecte, malgrat no ho he tingut mai. I no serà que no ho he intentat. Em poso trista.
Passo davant de la casa on viu la meva filla. Ahir vaig tenir un disgust amb ella. Em torna a venir al cap el respecte per la gen gran que em van ensenyar de petita. Ja tinc pressa per arribar a casa, el cap em dona voltes.
Suposo que serà la calor que ja es comença a fer notar i que tan feta pols que em deixa, o bé serà que dec tenir baixa la pressió i em cal prendre una coca-cola, a poc a poc com em va recomanar el metge. Aquesta tarda hi vaig, a veure com estic.
Em sento segura i protegida a casa, les coses que no m'agraden les puc deixar fora, si mes no de moment.
Sort que encara aconsegueixo plorar i això em relaxa.
O poder ja no?