24 d’abril 2011

res











Avui he descobert
que ja ni tant sols
hi tinc imatge aquí.

Tot rellegint,
poemes passats,
finestres obertes,
aire que corre
i lletres que volen
des de dalt un far.

Onatges de la meva vida
que encara em trasbalsen,
onatges de les vostres vides
que encara m'ofeguen...

15 de març 2011

avui he trobat aixo...ironies de la vida.



Prades A.O.
Ingredients:

4 tasses d'AMOR
2 tasses de LLEIALTAT
3 tasses d'OBLIT D'UN MATEIX
2 tasses d'AMISTAT
5 cullerades d'ESPERANÇA
2 cullerades de TENDRESA
4 parts de FE
1 Tona de RIALLES
S'agafa l'AMOR i la LLEIALTAT i es barregen bé amb la FE.
Després s'hi afegeix la TENDRESA, la BONDAT i la COMPRENSIÓ.
S'amaneix amb l'AMISTAT i l'ESPERANÇA i s'hi tira força ALEGRIA.
Jo hi afegiria el respecte, en grans quantitats i també la sinceritat.
Finalment es cou amb un raig de sol.


Com es que jo sempre hi trovo núvols i plou?

02 de març 2011

alguien m'axao un mal fario...

terra de la cuina...

finestres...



i sostres...






mes finestres...

algú de vosaltres sap com es treu?

gràcies.

09 de febrer 2011

Ostres...

No se si hi soc o no, Ni cap on he d'anar. Be, de fet es que ja no vull res. Au, me'n torno a la meva closca! Tic contra tot i contra tot@s. Res personal...

16 de setembre 2010

ja va sent hora...

de que hi tornis a ser, val? Ja saps que va per tu, oí? Be, l'estiu és a punt d'acabar i aquest any he fet quelcom diferent. He estat tot l'agost en una pensió del poble de Prades a Tarragona, com els avis, hehe. No ho he pasat gaire be, hi han hagut pedretes en el camí i algún roc força important. Ah però, tot bufant un angelet has sortit tu. Jo no había demanat res, peró resulta que ja feia dos anys que hi eres i jo, sense veure-hi mes enllà del meu nas i a fe de déu que es llarg!!! Jo sóc mes gran que tu peró tu ets molt mes alt que jo, tots dos mirada sincera i massa motxila a les espatlles. Hi estem d'acord, hi estem be, dons las que no els hi agrada, que es fotin i al teu amic que t'ha donat força i empenta i ara en tensión tot el seu suport, gràcies Viçens!

14 de juny 2010

bitxillos

he pasat una part del dia entre onades i cants de balenes,
he redescobert els sons dels pianos perduts i
he vist un parell de dones que no per diferents, deixen de ser boniques,
cada una d'elles a la seua manera,
i entre els desesperats i els desdentats,
i passant de lleis i de regles,
he donat ajut a un home del carrer
que fa olor a la flaire de la vida,
no te on anar,
no et mira als ulls
però suplica en silenci justícia
i jo, jo?
que m'atreveixo a donar consell,
no et deixis vèncer, lluita...
i vostè? em diu...
un desconegut s'interessa pel que queda de mi,
jo que m'he perdut a mi mateixa,
n'estic ben farta de tot(s) plegats,
aniré a per la meva de morfina,
tot admirant el que hi he trovat a faltar,
pero que jo si que tinc i ben particular per cert...
una panerola força especial!



07 de juny 2010

sobre la marxa

tenia pensat escriure sobre riure's d'un mateix, que es sa, bo, divertit i tal. Ho he vist avui en el bloc del xexu i de la particula, però donat als fets ocurreguts darrerament sobre violencia de génere, m'han demanat que us posi aquest rétol...
Ja riurem dons un altre dia...

nota: ara ho veus millor? mes endreçat?

06 de maig 2010

coses petites, coses importants

ho he fet, he perdut la por i ho he fet...
tant de bo sigui a fi de be,
la vida m'ho debia i jo,
t'he regalat el deute
per que ara, ella,
te'l pogui tornar
tant de bo, tant de bo

"Ja es veu que no tens res més a dir
Qui s'acostuma a patir des de petit
tota la vida li cremarà aquesta flama"

aquest darrer paràgraf l'he agafat d'amagat
d'un lloc per on sovint hi pasejo,
no m'ho tinguis en compte...

20 d’abril 2010

dedicat a una poncella...diumenge fa nou anys



tinc entre mans un tasca complicada, delicada, dificil...
té prop de nou anys i pateix...
he pres ja la decisió..
n'he parlat...
n'hem parlat...
tant de bo el seu pare digues que si...
tant de bo, si no ho hauré de fer...
torno als mals sons de ma infantesa...
amb ells m'adormo pensant en ella...
la meva petita...
no et penso deixar sola, bonica.

10 de març 2010

trilogies


Acavo de veure la darrera pelicula de la trilogia de Millenum i salvant distancies, m'he sentit identificada amb la lisbeth i la seva rel.lació amb aquells que se suposa l'havien de protegir...
I m'he sentit identificada en els seus silencis i desconfiançes en el genere huma, en la seva sol-litut...
Confeso que m'ha agradat la trilogia.
I caminant pel carrer i sense presa, ja que ningú m'espera a casa, he anat pensant en aquests darrers temps i les coses que han anat succeint.
Com fa pocs dies un molt bon advocat matrimonialista de la city em deia no entendre com el meu cas, que la justicia i un bon advocat i un bon jutje haurien pogut resoldre en tres mesos, han trigat més de tres anys i ens trovem pitjor que el primer dia i tot per fer de nou. Jo tambe li vaig fer a ell, la mateixa pregunta. I em va demanar perdó en nom de la professió i es va declarar avergonyit pel tarannà de la seva professió i les diferents interpetacions que hom hi dona, fruit tot de les creençes, experiencies, situacions personals, etc. per les que es deixen dur aquests profesionals,

Aquest pasat mes de desembre, a la meva filla li varen regalar una goseta, la Nana, una barreja de labrador. I com la van treure de la mare amb tant sols un mes, pobreta!, la veterinaria ens va recomanar a fi de socialitzarla amb la seva especie, el contacte amb altres gosos. Dons bé, conec un "senyor" que te una goseta de tres anys i em vaig atrevir a demanar-li si podrie dur la Nana a jugar amb la seva...cosa que va acceptar sense mes problema, "t'aviso i quedem".
Com no em deia res i la veterianria insistia en que era convenient fer-ho avans dels tres mesos i amb un gos de confiança ja que no duia cap vacuna, vaig insistir de forma molt sutil. "Cap problema, contacto via sms", em va contestar. Encara espero una trucada...
El que no entenc es perque si no es te la mes minima intencio de fer res, dons senzillament es diu que no i tant amics.
I com aixo us podria explicar un munt de situacions en que la gent prefereix mentir i quedar "be" davant teu i despres pasar de mi.
I el mes fort de tot es que demano les coses directament i amb sinceritat, sense segones intencions, sense fets amagats i llavors aconsegeuixen fer-me sentir culpable.
Ara he de treballar de que m'he de sentir culpable. De ser una persona bona? De ser sincera? De ser autentica?
Dons tinc un problema.
I cada cop em costa mes comunicarme amb la gent si veig que no m'entenen. Poder no ho faig bé, confeso estar ben perduda i em sento gran i cansada per canviar, no m'interesa... gens.
Tinc un problema, o no...
Continuare, o no...


01 de febrer 2010

si o no...

m'agradaria tenir un camp de segol...
si, cobro cada final de mes, bé
si, he obtingut el divorci despres de quatre d'anys d'intentar-ho, amb diverses denuncies per entre mitg...
si, la jutje diu que he de continuar pagant JO tota la hipoteca, val
si, tambe diu que he de correr amb les despeses de l'habitatge de lloguer del meu exmarit, pos vale tenint en compte que viu en un lloc "pijo" i que paga mes de lloguer que jo d'hipoteca...
si, tambe diu que no reconeix que jo vaig pagar, de cop, el 50% de la mateixa, vaja
si, tambe diu que m'he "beneficiat" dels diners d'un habitatge venut per "ell" dos anys avans de conviure, como?
si, tambe diu que he gaudit d'una herencia que va cobrar "ell", mande?
si, que com jo cobrava mes que "ell" dons mala sort, ai que joderse!
no, no diu res que "ell" es un maltractador, que be oi?
no, malgrat no confiar en la justicia ni en els seus representants, no sortire de casa durant tot el 2010 per pagar el millor advocat que existeix per l'apelacio, ja no puc fer res mes
no, encara no puc dormir una nit sencera,
si, miro el replà de casa cada cop que entro i surto, tinc por
si, necesito ajuda medica per tirar endavant,
no, no tinc cap problema en reconeixer i aceptar-ho, tu no faries el mateix?
si, us ho he volgut explicar com sempre he fet des d'aquest raco que es casa meva...
m'agradaria tenir un camp de segol

13 de gener 2010

estones

fa estona que em miro la pantalla i un munt de coses pasen pel meu caparro,
dels tres temes importants que tinc pendents un s'ha solventat,
ja soc oficialment pensionista,
en principi no em caldra patir economicament,
a mi ja m'ha tocat un dels premis grosos de la loteria de la vida...
els altres dos marros ja es resoldran,
quan Deú ho volgui i com ho volgui,
quan les coses no depenen d'un mateix
no val a patir-hi gaire.

I es que no se com m'he de pendre la vida, ara,
vull dir que ahir estava dinant amb una persona a qui feia temps que no veia,
m'ho vaig pasar d'alló mes be,
una conversa sobre la forma de veure la vida i com fer-li front,
una conversa de roba, de gosos, de quitxalla, de moltes coses,
en fi, una companyia molt agradable.

Si, ara direu, aprofita aquests moments, d'acord.
El fet es que cada cop son mes escasos,
mes espaiats en el temps...

I el pensament vola i venen ganes de fer coses,
ganes de tornar a ser feliç,
llavors es quan em dius NO!

Que et pensaves, que m'habia oblidat de tu?

I torna el dolor i amb ell el postrament,
amb ell la desgana i la soletat,
amb ell tocar de peus a terra,
perdre les forces,
tenir mala cara,
deixarme vencer...

Estic treballant en no deixar volar la imaginacio,
tornar a la meva realitat ja em costa molt,
si troves el meu estel, ai si el troves!

05 de gener 2010

nit de reís

M'he regalat quelcom que feia temps hi anava al darrera,
un Iphone des d'on intento escriure i donar-vos les gracies pels vostres bons desitjos.
Estem en contacte, us estimo i us trovo a faltar!!!

21 de desembre 2009

El caganer

hehehe
m'agraden
els colecciono
els trovo fantàstic
i diuen tant veritat...

que tingeu uns bons dies!!!!

14 de desembre 2009

ahir em va dir...


que tinc la casa un xic desendreçada,
i es que te rao,
clar que si nomes fos la casa...

nota: i m'han declarat absolutament
inutil per a desenvolupar qualsevol
tipus de feina...
aixo si que esta be, veus!

01 de desembre 2009

i es que jo hi vull dir la meva!




Amb escaira, compàs i cartabó, o amb un llapis i en un tros de cartró, o amb un grapat de fang i a cops de colze si convé... diga-ho només de paraula i et serà fet un unviers.

Bé, com no se com fer-vos-ho saber, suposo que volieu dir univers.

Aclarida la qüestió, me'n podeu fer un a la meva mida?

Sereu eternament recompensat.


25 de novembre 2009

avui i cada dia

respecte,
t@ts som iguals,
no oblidem si us plau, no oblidem
ni tampoc callem si coneixem d'un cas,
tant se val que sigui ella o ell,
que sigui gran però sobre tot si és menut...
per t@ts
gràcies.

la foto pertany aqui

14 de novembre 2009

a estones mortes...

i es que darrerament en tinc tantes...
ja fa massa dies que no em trovo be,
que no tinc esma per res i clar,
descuido als meus "coneguts" i,
aquests s'obliden de mi,
normal.
I com no tinc cap bona noticia per donar,
dons millor callo i us vaig llegint,
ja se que a ningu li agraden aquestes murgues,
menys en els temps que vivim pero,
vull que sapigeu que vosaltres en sou un dels motius
per llevarme cada dia.
Trist?
Ni gota.
D'altra gent no te ni aixo,
aixì que em considero afortunada.
Ah, per cert
no posare mes accents i aixi estalvio feina,
en consultar diccionaris i tambe he observat que,
si algu vol llegir les meves paraules fent servir el traductor,
dons millor no posarlos...
Res, coses meves.
Fins aviat, o no.
Us deixo aquest enllaç per no oblidar.

25 d’octubre 2009

Nèjma



Avui, els meus sentiments els he trovat escrits mar enllà, en un lloc per on hi passejo sovint.
I com poca és la força que tinc d'escriure i molt menys les ganes...us en deixo l'enllaç.
Espero que no li molesti.
Aixì també el coneixereu.

Ella és d'aqui

13 d’octubre 2009

demano temps

Fa dies que estic fora de circul.lació per diferents motius.
Uns de personals, altres motivats per la politica del nostre país i d'altres per temes socials que ens afecten a tots i a mi especialment...
He trovat aquest escrit aqui i em fa pensar.
No se si tindré esma per tornar, masses dificultats innecesàries en tot plegat...

EL VALIOSO TIEMPO DE LOS MADUROS.

Mensaje de Mario de Andrade
(Poeta, novelista, ensayista y musicólogo brasileño)

“Conté mis años y descubrí,

que tengo menos tiempo

para vivir de aquí en adelante,

que el que viví hasta ahora....

Me siento como aquel chico

que ganó un paquete de golosinas:

las primeras las comió con agrado,

pero, cuando percibió que quedaban pocas,

comenzó a saborearlas profundamente..

Ya no tengo tiempo para reuniones interminables,

donde se discuten estatutos, normas, procedimientos

y reglamentos internos,

sabiendo que no se va a lograr nada.

Ya no tengo tiempo para soportar absurdas personas

que, a pesar de su edad cronológica,

no han crecido.

Ya no tengo tiempo para lidiar con mediocridades.

No quiero estar en reuniones

donde desfilan egos inflados.

No tolero a maniobreros y ventajeros.

Me molestan los envidiosos,

que tratan de desacreditar a los más capaces,

para apropiarse de sus lugares,

talentos y logros.

Detesto, si soy testigo, de los defectos que genera

la lucha por un majestuoso cargo.

Las personas no discuten contenidos,

apenas los títulos.

Mi tiempo es escaso como para discutir títulos.

Quiero la esencia,

mi alma tiene prisa...

Sin muchas golosinas en el paquete...

Quiero vivir al lado

de gente humana, muy humana.

Que sepa reír, de sus errores.

Que no se envanezca,

con sus triunfos.

Que no se considere electa, antes de hora.

Que no huya, de sus responsabilidades.

Que defienda, la dignidad humana.

Y que desee tan sólo andar del lado de la verdad

y la honradez.

Lo esencial es lo que hace que la vida valga la pena.

Quiero rodearme de gente,

que sepa tocar el corazón de las personas…

Gente a quien los golpes duros de la vida,

le enseñó a crecer con toques suaves en el alma.

Sí… tengo prisa…

por vivir con la intensidad,

que sólo la madurez puede dar.

Pretendo no desperdiciar

parte alguna de las golosinas que me quedan…

Estoy seguro que serán más exquisitas,

que las que hasta ahora he comido.

Mi meta es llegar al final satisfecho y en paz

con mis seres queridos

y con mi conciencia.

Espero que la tuya sea la misma,

porque de cualquier manera llegarás..."

Tornar per despedirse. O no.

No sé per que ho vaig deixar. Be,si. Pero no entenc per que... Crec que m'anirà be tornar, mica en mica, sense fer gaire soroll. Com...