estones

fa estona que em miro la pantalla i un munt de coses pasen pel meu caparro,
dels tres temes importants que tinc pendents un s'ha solventat,
ja soc oficialment pensionista,
en principi no em caldra patir economicament,
a mi ja m'ha tocat un dels premis grosos de la loteria de la vida...
els altres dos marros ja es resoldran,
quan Deú ho volgui i com ho volgui,
quan les coses no depenen d'un mateix
no val a patir-hi gaire.

I es que no se com m'he de pendre la vida, ara,
vull dir que ahir estava dinant amb una persona a qui feia temps que no veia,
m'ho vaig pasar d'alló mes be,
una conversa sobre la forma de veure la vida i com fer-li front,
una conversa de roba, de gosos, de quitxalla, de moltes coses,
en fi, una companyia molt agradable.

Si, ara direu, aprofita aquests moments, d'acord.
El fet es que cada cop son mes escasos,
mes espaiats en el temps...

I el pensament vola i venen ganes de fer coses,
ganes de tornar a ser feliç,
llavors es quan em dius NO!

Que et pensaves, que m'habia oblidat de tu?

I torna el dolor i amb ell el postrament,
amb ell la desgana i la soletat,
amb ell tocar de peus a terra,
perdre les forces,
tenir mala cara,
deixarme vencer...

Estic treballant en no deixar volar la imaginacio,
tornar a la meva realitat ja em costa molt,
si troves el meu estel, ai si el troves!