així em va...

esperant que no trigui gaire a pasar...

Dia per la poesia

Algú que t'obre els ulls, poesia...
Algú que et sorpren, poesia...
Algú et parla a cau d'orella, poesia...
Algú et somriu, sense mes, poesia...
Si algú cluca els ulls, poesia?
Si algú et decep, poesia?
Si algú et crida, poesia?
Si algú et pega, poesia?
...torna amb mi, poesia!

Les mosques

“Volveré pequeña volvoreta ,sabes a néctar y sedosas son tus alas”.

avui i cada dia....

hauria de ser el dia,
dels que ho esteu i
qui no.

Avui i cada dia
em de fer-lo " el nostre, de dia"

Perque?

Perque ens hem d'estimar molt
a nosaltres mateixos avans de poder fer-ho als altres.

Jo ho celebro així, avui.

I vosaltres,
ja us estimeu prou?

ho vull saber...

si, vull saber com ho feu.
amb un programa que es diu....
amb bona mà i
millor predisposició,
a veure si m'anima una mica,
considere-ho un acte per a una esperança,
la meva,
és l'únic que em queda!!!
us estimo,
tant si em llegiu com si no.

Bescanvi de risc / Destacats / Inici - Col·lectiu Ronda

Bescanvi de risc / Destacats / Inici - Col·lectiu Ronda

ben aviat tornare a ser entre vosatres...

Be, es que de fet mai he perdut el contacte pero es que no hi ha forma de tenir PAU!
Algú n'hi sobra una miqueta?
Me la deixeu i ja us la tornaré?
Prometo cuidar-la!
Fins aviat!

a qui li pogui interessar

hola,
encara que sembli que no hi soc, hi soc.

Pasent els dies, pasent les coses pero tot resta igual o pitjor que l'estiu del 2006...
Be,  tot prenent un gintonic, em veig amb cor de seure a taula i escriure. Cap dia he tingut forçes per fer-ho, ja sabeu...

Resulta que he descobert la serie Sexo en NY, ara despres de no se quan de temps pero com la posen en un canal normal, dons mira...
Es curios, em sento força identificada en masses coses i amb d'altres gens.
La recerca de la parella perfecte? no.
La mena de vida que porten les protagonistes, tampoc ja que no soc ni mil.lionaria(i sobretot despres que Hisenda ha fet estralls en la meva malmesa economia), ni guapa, ni ja massa sexy, i per descomptat menys jove que la mes gran de totes elles.
Carrie, amb aquesta si, bé amb tot el rotlle de Prada i bla bla, no però amb les seves reflexions, massa.
O amb la independència de la Miranda.
Dones independents, aquí si.
Conseqüències? si, que els homes no les voleu, comprovat.
No podem dir a un home que volem tornar-lo a veure, que ens hi sentim a gust amb ell i que això no cal que porti a cap compromís; de fet ja busques un home a qui la sola idea d'emparella-se  pot fer que surti correns...
Dons res, com us deia, em trobo en la mateixa cruïlla que l'estiu del 2006 però aquest cop estic al 2011, han passat masses coses i ja saps que no hi ha esperança.
I aquí estic, escrivint per a qui em vulgui llegir(41 seguidors, una veritable sorpresa, uns continuen, d'altres ja no hi son) però es que la vida es això.
Be, he arribat a un estat en la meva vida (54 anys, fotuda físicament i ara poder fins i tot psiquicament, però es que em dona ben be igual) en la que decideixo que, un cop he intentat que algú per qui em sentia especialment atreta, no em fa ni cas.
Es mes, fins i tot ratlla la mala educació i poder es despostisme fins i tot; silenci davant de preguntes directes, que sempre els he hagut de per email o bé per sms. Mai he aconseguit una conversa com cal amb ell.
Les vegades que ens hem vist, sempre acabem parlant de les seves de coses i dels fantàstics i meravellosos viatges que ja te previst de fer.
Paris la diada de festa major, Paris!!!! vaig dir jo, amb les ganes que tinc de tornar-hi!
Dons menta, con no hi tornis sola, com sempre, no hi tornaràs.
Estic pensant d'enviar-li  un enllaç a aquest escrit, espero el vostre consell.
De ben cert, vosaltres sou els meus millors amics, virtuals, d'acord, però no en tinc mes, no em volen. Alguna cosa dec tenir, o no tenir, ves a saber.

Aquest 16 d'Agost me'n torno a Ordino, a un lloc al que durant anys, tot prenent el sol en la terraça de la meva habitació, he esperat "en vano" que el meu príncep blau ( si, ja ho se que no existeixen, però a mi em calia creure-hi) em vindria a buscar. Durant anys he dit a diferents persones on era, però res de res. Cap s'ha dignat a venir. Deu de ser que no ho mereixo, poder soc poca cosa, poder massa creguda(??) , jo que se, nomes se que sola, sempre sola.
Peró no tinc una filla jo? Si, i?
Ella a Begur, sol i platja tot el dia, a descansar de la feina que per fi a trobat, a no veure a la seva mare ja que crec, no li agrada el que veu.
Peró podria pensar que si la seva mare fa el que fa amb la petita, es per dornar-li una mica d'aquesta calor de mare que li ha faltat des que tenia un anyet. Que s'allunyi uns dies del seu entorn i deixi córrer l'aire entre tots els seus petits problemes...
Peró no, la meva filla això no ho vol veure.

Vaig a Ordino amb la meva neboda com fa 26 anys hi anava amb la meva filla.
Vaig a Ordino havent tingut d'aguantar "lo" impensable.
Vaig a  Ordino, vençuda.
Jo que sempre he lluitat per tot, aquest cop amb pogut amb mi.
Bé, poder soc com aquella Penelope, recordeu?
Que vindrà després?
Ja no puc aguantar mes.

Per fi la vida m'ha vençut.

Poder torni a tenir un gos com el meu Carbó que va morir fa uns anys i que era l'únic ésser viu que em va demostrar un carinyo, estimació i dedicació cega, curiós, com jo hauria volgut trovar en un company..."contigo hasta la muerte?"

Poder trigaré a tornar a escriure, però la meva salud, a la que no acompanya tots els affaires que encara tinc vius de pisos, divorcis, etc etc no em deixen esma per fer-ho.

Un cop haureu llegit aquest pensament, digueu-me amics?
Vosaltres enviareu  aquest enllaç a la persona de qui us he parlat?

Una dolça abraçada pels que em seguiu i llegiu i aconselleu.
Ja nomes per aquestes estones, us estimo.

Gràcies i fins aviat.

res

Avui he descobert

que ja ni tant sols

hi tinc imatge aquí.

Tot rellegint,

poemes passats,

finestres obertes,

aire que corre

i lletres que volen

des de dalt un far.

Onatges de la meva vida

que encara em trasbalsen,

onatges de les vostres vides

que encara m'ofeguen...

avui he trobat aixo...ironies de la vida.

Prades A.O.

Ingredients:

4 tasses d'AMOR
2 tasses de LLEIALTAT
3 tasses d'OBLIT D'UN MATEIX
2 tasses d'AMISTAT
5 cullerades d'ESPERANÇA
2 cullerades de TENDRESA
4 parts de FE
1 Tona de RIALLES
S'agafa l'AMOR i la LLEIALTAT i es barregen bé amb la FE.
Després s'hi afegeix la TENDRESA, la BONDAT i la COMPRENSIÓ.
S'amaneix amb l'AMISTAT i l'ESPERANÇA i s'hi tira força ALEGRIA.
Jo hi afegiria el respecte, en grans quantitats i també la sinceritat.
Finalment es cou amb un raig de sol.


Com es que jo sempre hi trovo núvols i plou?

alguien m'axao un mal fario...

terra de la cuina...

finestres...

i sostres...

mes finestres...

algú de vosaltres sap com es treu?
gràcies.

Ostres...

No se si hi soc o no, Ni cap on he d'anar. Be, de fet es que ja no vull res. Au, me'n torno a la meva closca! Tic contra tot i contra tot@s. Res personal...

ja va sent hora...

de que hi tornis a ser, val? Ja saps que va per tu, oí? Be, l'estiu és a punt d'acabar i aquest any he fet quelcom diferent. He estat tot l'agost en una pensió del poble de Prades a Tarragona, com els avis, hehe. No ho he pasat gaire be, hi han hagut pedretes en el camí i algún roc força important. Ah però, tot bufant un angelet has sortit tu. Jo no había demanat res, peró resulta que ja feia dos anys que hi eres i jo, sense veure-hi mes enllà del meu nas i a fe de déu que es llarg!!! Jo sóc mes gran que tu peró tu ets molt mes alt que jo, tots dos mirada sincera i massa motxila a les espatlles. Hi estem d'acord, hi estem be, dons las que no els hi agrada, que es fotin i al teu amic que t'ha donat força i empenta i ara en tensión tot el seu suport, gràcies Viçens!

bitxillos

he pasat una part del dia entre onades i cants de balenes,

he redescobert els sons dels pianos perduts i

he vist un parell de dones que no per diferents, deixen de ser boniques,

cada una d'elles a la seua manera,

i entre els desesperats i els desdentats,

i passant de lleis i de regles,

he donat ajut a un home del carrer

que fa olor a la flaire de la vida,

no te on anar,

no et mira als ulls

però suplica en silenci justícia

i jo, jo?

que m'atreveixo a donar consell,

no et deixis vèncer, lluita...

i vostè? em diu...

un desconegut s'interessa pel que queda de mi,

jo que m'he perdut a mi mateixa,

n'estic ben farta de tot(s) plegats,

aniré a per la meva de morfina,

tot admirant el que hi he trovat a faltar,

pero que jo si que tinc i ben particular per cert...

una panerola força especial!

sobre la marxa

tenia pensat escriure sobre riure's d'un mateix, que es sa, bo, divertit i tal. Ho he vist avui en el bloc del xexu i de la particula, però donat als fets ocurreguts darrerament sobre violencia de génere, m'han demanat que us posi aquest rétol...

Ja riurem dons un altre dia...

nota: ara ho veus millor? mes endreçat?

coses petites, coses importants

ho he fet, he perdut la por i ho he fet...

tant de bo sigui a fi de be,

la vida m'ho debia i jo,

t'he regalat el deute

per que ara, ella,

te'l pogui tornar

tant de bo, tant de bo

"Ja es veu que no tens res més a dir

Qui s'acostuma a patir des de petit

tota la vida li cremarà aquesta flama"

aquest darrer paràgraf l'he agafat d'amagat

d'un lloc per on sovint hi pasejo,

no m'ho tinguis en compte...

dedicat a una poncella...diumenge fa nou anys

tinc entre mans un tasca complicada, delicada, dificil...

té prop de nou anys i pateix...

he pres ja la decisió..

n'he parlat...

n'hem parlat...

tant de bo el seu pare digues que si...

tant de bo, si no ho hauré de fer...

torno als mals sons de ma infantesa...

amb ells m'adormo pensant en ella...

la meva petita...

no et penso deixar sola, bonica.

trilogies

Acavo de veure la darrera pelicula de la trilogia de Millenum i salvant distancies, m'he sentit identificada amb la lisbeth i la seva rel.lació amb aquells que se suposa l'havien de protegir...
I m'he sentit identificada en els seus silencis i desconfiançes en el genere huma, en la seva sol-litut...
Confeso que m'ha agradat la trilogia.
I caminant pel carrer i sense presa, ja que ningú m'espera a casa, he anat pensant en aquests darrers temps i les coses que han anat succeint.
Com fa pocs dies un molt bon advocat matrimonialista de la city em deia no entendre com el meu cas, que la justicia i un bon advocat i un bon jutje haurien pogut resoldre en tres mesos, han trigat més de tres anys i ens trovem pitjor que el primer dia i tot per fer de nou. Jo tambe li vaig fer a ell, la mateixa pregunta. I em va demanar perdó en nom de la professió i es va declarar avergonyit pel tarannà de la seva professió i les diferents interpetacions que hom hi dona, fruit tot de les creençes, experiencies, situacions personals, etc. per les que es deixen dur aquests profesionals,

Aquest pasat mes de desembre, a la meva filla li varen regalar una goseta, la Nana, una barreja de labrador. I com la van treure de la mare amb tant sols un mes, pobreta!, la veterinaria ens va recomanar a fi de socialitzarla amb la seva especie, el contacte amb altres gosos. Dons bé, conec un "senyor" que te una goseta de tres anys i em vaig atrevir a demanar-li si podrie dur la Nana a jugar amb la seva...cosa que va acceptar sense mes problema, "t'aviso i quedem".
Com no em deia res i la veterianria insistia en que era convenient fer-ho avans dels tres mesos i amb un gos de confiança ja que no duia cap vacuna, vaig insistir de forma molt sutil. "Cap problema, contacto via sms", em va contestar. Encara espero una trucada...
El que no entenc es perque si no es te la mes minima intencio de fer res, dons senzillament es diu que no i tant amics.
I com aixo us podria explicar un munt de situacions en que la gent prefereix mentir i quedar "be" davant teu i despres pasar de mi.
I el mes fort de tot es que demano les coses directament i amb sinceritat, sense segones intencions, sense fets amagats i llavors aconsegeuixen fer-me sentir culpable.
Ara he de treballar de que m'he de sentir culpable. De ser una persona bona? De ser sincera? De ser autentica?
Dons tinc un problema.
I cada cop em costa mes comunicarme amb la gent si veig que no m'entenen. Poder no ho faig bé, confeso estar ben perduda i em sento gran i cansada per canviar, no m'interesa... gens.
Tinc un problema, o no...

Continuare, o no...

si o no...

m'agradaria tenir un camp de segol...
si, cobro cada final de mes, bé
si, he obtingut el divorci despres de quatre d'anys d'intentar-ho, amb diverses denuncies per entre mitg...
si, la jutje diu que he de continuar pagant JO tota la hipoteca, val
si, tambe diu que he de correr amb les despeses de l'habitatge de lloguer del meu exmarit, pos vale tenint en compte que viu en un lloc "pijo" i que paga mes de lloguer que jo d'hipoteca...
si, tambe diu que no reconeix que jo vaig pagar, de cop, el 50% de la mateixa, vaja
si, tambe diu que m'he "beneficiat" dels diners d'un habitatge venut per "ell" dos anys avans de conviure, como?
si, tambe diu que he gaudit d'una herencia que va cobrar "ell", mande?
si, que com jo cobrava mes que "ell" dons mala sort, ai que joderse!
no, no diu res que "ell" es un maltractador, que be oi?
no, malgrat no confiar en la justicia ni en els seus representants, no sortire de casa durant tot el 2010 per pagar el millor advocat que existeix per l'apelacio, ja no puc fer res mes
no, encara no puc dormir una nit sencera,
si, miro el replà de casa cada cop que entro i surto, tinc por
si, necesito ajuda medica per tirar endavant,
no, no tinc cap problema en reconeixer i aceptar-ho, tu no faries el mateix?
si, us ho he volgut explicar com sempre he fet des d'aquest raco que es casa meva...
m'agradaria tenir un camp de segol

estones

fa estona que em miro la pantalla i un munt de coses pasen pel meu caparro,
dels tres temes importants que tinc pendents un s'ha solventat,
ja soc oficialment pensionista,
en principi no em caldra patir economicament,
a mi ja m'ha tocat un dels premis grosos de la loteria de la vida...
els altres dos marros ja es resoldran,
quan Deú ho volgui i com ho volgui,
quan les coses no depenen d'un mateix
no val a patir-hi gaire.

I es que no se com m'he de pendre la vida, ara,
vull dir que ahir estava dinant amb una persona a qui feia temps que no veia,
m'ho vaig pasar d'alló mes be,
una conversa sobre la forma de veure la vida i com fer-li front,
una conversa de roba, de gosos, de quitxalla, de moltes coses,
en fi, una companyia molt agradable.

Si, ara direu, aprofita aquests moments, d'acord.
El fet es que cada cop son mes escasos,
mes espaiats en el temps...

I el pensament vola i venen ganes de fer coses,
ganes de tornar a ser feliç,
llavors es quan em dius NO!

Que et pensaves, que m'habia oblidat de tu?

I torna el dolor i amb ell el postrament,
amb ell la desgana i la soletat,
amb ell tocar de peus a terra,
perdre les forces,
tenir mala cara,
deixarme vencer...

Estic treballant en no deixar volar la imaginacio,
tornar a la meva realitat ja em costa molt,
si troves el meu estel, ai si el troves!