a qui li pogui interessar

hola,
encara que sembli que no hi soc, hi soc.

Pasent els dies, pasent les coses pero tot resta igual o pitjor que l'estiu del 2006...
Be,  tot prenent un gintonic, em veig amb cor de seure a taula i escriure. Cap dia he tingut forçes per fer-ho, ja sabeu...

Resulta que he descobert la serie Sexo en NY, ara despres de no se quan de temps pero com la posen en un canal normal, dons mira...
Es curios, em sento força identificada en masses coses i amb d'altres gens.
La recerca de la parella perfecte? no.
La mena de vida que porten les protagonistes, tampoc ja que no soc ni mil.lionaria(i sobretot despres que Hisenda ha fet estralls en la meva malmesa economia), ni guapa, ni ja massa sexy, i per descomptat menys jove que la mes gran de totes elles.
Carrie, amb aquesta si, bé amb tot el rotlle de Prada i bla bla, no però amb les seves reflexions, massa.
O amb la independència de la Miranda.
Dones independents, aquí si.
Conseqüències? si, que els homes no les voleu, comprovat.
No podem dir a un home que volem tornar-lo a veure, que ens hi sentim a gust amb ell i que això no cal que porti a cap compromís; de fet ja busques un home a qui la sola idea d'emparella-se  pot fer que surti correns...
Dons res, com us deia, em trobo en la mateixa cruïlla que l'estiu del 2006 però aquest cop estic al 2011, han passat masses coses i ja saps que no hi ha esperança.
I aquí estic, escrivint per a qui em vulgui llegir(41 seguidors, una veritable sorpresa, uns continuen, d'altres ja no hi son) però es que la vida es això.
Be, he arribat a un estat en la meva vida (54 anys, fotuda físicament i ara poder fins i tot psiquicament, però es que em dona ben be igual) en la que decideixo que, un cop he intentat que algú per qui em sentia especialment atreta, no em fa ni cas.
Es mes, fins i tot ratlla la mala educació i poder es despostisme fins i tot; silenci davant de preguntes directes, que sempre els he hagut de per email o bé per sms. Mai he aconseguit una conversa com cal amb ell.
Les vegades que ens hem vist, sempre acabem parlant de les seves de coses i dels fantàstics i meravellosos viatges que ja te previst de fer.
Paris la diada de festa major, Paris!!!! vaig dir jo, amb les ganes que tinc de tornar-hi!
Dons menta, con no hi tornis sola, com sempre, no hi tornaràs.
Estic pensant d'enviar-li  un enllaç a aquest escrit, espero el vostre consell.
De ben cert, vosaltres sou els meus millors amics, virtuals, d'acord, però no en tinc mes, no em volen. Alguna cosa dec tenir, o no tenir, ves a saber.

Aquest 16 d'Agost me'n torno a Ordino, a un lloc al que durant anys, tot prenent el sol en la terraça de la meva habitació, he esperat "en vano" que el meu príncep blau ( si, ja ho se que no existeixen, però a mi em calia creure-hi) em vindria a buscar. Durant anys he dit a diferents persones on era, però res de res. Cap s'ha dignat a venir. Deu de ser que no ho mereixo, poder soc poca cosa, poder massa creguda(??) , jo que se, nomes se que sola, sempre sola.
Peró no tinc una filla jo? Si, i?
Ella a Begur, sol i platja tot el dia, a descansar de la feina que per fi a trobat, a no veure a la seva mare ja que crec, no li agrada el que veu.
Peró podria pensar que si la seva mare fa el que fa amb la petita, es per dornar-li una mica d'aquesta calor de mare que li ha faltat des que tenia un anyet. Que s'allunyi uns dies del seu entorn i deixi córrer l'aire entre tots els seus petits problemes...
Peró no, la meva filla això no ho vol veure.

Vaig a Ordino amb la meva neboda com fa 26 anys hi anava amb la meva filla.
Vaig a Ordino havent tingut d'aguantar "lo" impensable.
Vaig a  Ordino, vençuda.
Jo que sempre he lluitat per tot, aquest cop amb pogut amb mi.
Bé, poder soc com aquella Penelope, recordeu?
Que vindrà després?
Ja no puc aguantar mes.

Per fi la vida m'ha vençut.

Poder torni a tenir un gos com el meu Carbó que va morir fa uns anys i que era l'únic ésser viu que em va demostrar un carinyo, estimació i dedicació cega, curiós, com jo hauria volgut trovar en un company..."contigo hasta la muerte?"

Poder trigaré a tornar a escriure, però la meva salud, a la que no acompanya tots els affaires que encara tinc vius de pisos, divorcis, etc etc no em deixen esma per fer-ho.

Un cop haureu llegit aquest pensament, digueu-me amics?
Vosaltres enviareu  aquest enllaç a la persona de qui us he parlat?

Una dolça abraçada pels que em seguiu i llegiu i aconselleu.
Ja nomes per aquestes estones, us estimo.

Gràcies i fins aviat.