dilluns, 16 de març del 2009

serà que arriva el bon temps?


Fa un dia molt maco.
La plaça que tinc davant de casa es plena de vidres trencats, colls d'ampolla, segurament aquesta nit hi ha hagut festa. Cal arribar a aquests extrems? Decididament no.
Tot caminant he anat a recollir un objecte personal que vaig deixar oblidat en l'empresa on treballava. Us puc dir que només m'ha saludat el guàrdia de seguretat, la resta han fet com si no em coneguessin. Pobre gent.
Desprès he enfilat camí cap a un supermercat situat a la Rambla del poble on visc. Aquest passeig l'he compartit amb xavals que semblaven estudiants, que per obrir-se camí no han dubtat ni per un moment en donar-me un seguit d'empentes. No m'ha agradat gens.
He arribat al super, he anat decidida a buscar l'única cosa que volia, he fet cap a la caixa. Una senyora gran amb el carretó del super vuit, contant a poc a poc els diners del seu bitlleter, endreçant les cartes que deu haver recollit de la seva bústia, sense pressa. M'ha mirat malament, que poder tinc tard? No, però el que duc a les mans em pesa i ni tant sols s'ha mogut per que ho pogués deixar damunt la caixa. A la fi, quan ja s'ha decidit a recollir la seva compra i jo he pogut pagar la meva, he rebut un altre empenta de mans del seu carret de la compra. Cap disculpa. Tampoc m'ha agradat gens.
Ja de tornada em fixo am la gent que camina per la Rambla. Una senyora mira l'aparador d'una botiga on segurament es fixa en els nous banyadors de senyor, poder pel seu marit. Penso em com m'ha anat a mi i en lo sola que m'he quedat. No em sento bé.
Els uns caminen depressa, massa a poc a poc les altres. Aquestes que no tenen res a fer llevat de quedar amb les amigues per lluir ja el nou model de la primavera i criticar de ben segur als seus marits. Probablement si no fos per ells no us podríeu permetre aquesta bona vida que dueu. Ja sabeu que sempre he cregut en la família i en el respecte, malgrat no ho he tingut mai. I no serà que no ho he intentat. Em poso trista.
Passo davant de la casa on viu la meva filla. Ahir vaig tenir un disgust amb ella. Em torna a venir al cap el respecte per la gen gran que em van ensenyar de petita. Ja tinc pressa per arribar a casa, el cap em dona voltes.
Suposo que serà la calor que ja es comença a fer notar i que tan feta pols que em deixa, o bé serà que dec tenir baixa la pressió i em cal prendre una coca-cola, a poc a poc com em va recomanar el metge. Aquesta tarda hi vaig, a veure com estic.
Em sento segura i protegida a casa, les coses que no m'agraden les puc deixar fora, si mes no de moment.
Sort que encara aconsegueixo plorar i això em relaxa.
O poder ja no?

14 comentaris:

  1. Mª Mercé
    ostres noia que pasa que nomes ens fitxem amb las cosas dolentas....
    Mira de gaudir del solet, aqui fa una tramontaneta fresqueta de nassos, pero tot i aixi fa sol.
    No et tenquis a casa, dintre no estas mes protegida de tu mateixa, no creus???.
    Plorar esta bè, com a minim es treunent dimonis de dintre.
    I els fills sempre donant disgustos, pero de tant en tant tens una alegria i llavors las mares que som unas bledas ja no recordem res mes.

    petonets, guapa.
    Cuida't molt.

    ResponElimina
  2. Com tu dius hi han coses que ots deixar fora dons ho fas a la cocacola li poses unes patates, Una abraçada.

    ResponElimina
  3. Això que expliques de tota aquesta gent que dóna empentes o posa mala cara, és el mal d'aquest país de pandereta on vivim i on l'educació és un valor que ja no existeix!
    Certament, ve el bon temps, no estiguis trista, aviat veuràs les orenetes i els ocells i els arbres florits i un esclat de vida arreu que ens aixecarà els ànims... bé, la cocacola també pot ajudar una miqueta i si no, un sorbet de conyac que també puja la tensió i una mica la moral.
    un bes

    ResponElimina
  4. He parat de plorar. Només a vegades llàgrimes als meus ulls per a netejar-los! Primavera bonica a tu!
    Aquí està nevant de nou aquesta nit... Abraçades!

    ResponElimina
  5. És veritat que a fora hi ha moltes coses que no ens agraden, però de vegades si ens hi fixem i les savem veure ens pot sorprendre algun fet agradable, una rialla, una mirada, un gest, una flor,... Segur que tu en tens moltes de coses bones al teu voltant, només has de saber trobar-les. Deixa que se't posin al davant... Una abraçada!

    ResponElimina
  6. gracies per els teus comentaris !!

    pero esque tenia un atac de mandritis aquests dies i per això no te tornat els comentaris xd
    bueno que men nire a dormir que sino dema no maixeco

    ResponElimina
  7. I ha dies així, de vegades fins les coses maques ens fan posar tristos de no tenir-les. En canvi, i ha altres dies que tot ens sembla preciós, i les petites ofenses diàries, inevitables en tractar amb la gent, no ens fan mal i ens passen desapercebudes. Espero que la propera vegada que surtis, sigui un dia d'aquest segon tipus.

    Com em passa algunes vegades, tot i trobar que és de mal gust dir-ho, perquè és un escrit trist, el post m'ha agradat molt, allò que en dic que si no sabés que parles de fets reals, diria que és un relat boníssim i molt ben escrit.

    ResponElimina
  8. Crec que hi ha més gent maleducada que educada. O es fan notar més. Com t'han escrit en altres comentaris, ara ve el bon temps. A veure si a tots plegats ens marxa aquesta tristor.

    ResponElimina
  9. Ni que tens raò....
    I si avui surts i mires les coses boniques?, tot va florint, seus a fer un café, truques alguna amiga i parleu, vas al cinema....
    Intenta.ho, ja se, lo senzill és dir.ho... però prova l'esforç...
    Petonets amb molts ànims.

    ResponElimina
  10. Menta fresqueta, ja veig que també estas baixa de moral. Això ho fa la primavera que per a mi que és pitjor que la tardor.
    Passa dels maleducats, dels apressats, de discutir amb la teva filla.
    Una vegada algú em va dir que les mares érem per als fills com un xec en blanc. He procurat aplicar-ho amb les meves. Si et vols disgustar sempre trobes motius, així que obvia'ls i digues-li: mira sóc aquí per quan tu ho vulguis.
    Una abraçada i un petó.

    ResponElimina
  11. Yo, que te puedo decir... que necesitas tiempo para adaptarte y eso es normal? te puedo decir, también, que debes buscar los motivos dentro de ti porque no los vas a encontrar fuera, que compares el "antes" y el "después", que no te dejes llevar, que intentes buscar algo y que tengas paciencia.

    Niña, has dado un gran paso, siéntete muy orgullosa de ti misma y sigue adelante, date otra oportunidad.

    Mi mail, está en mi perfil, si quieres algo me escribes, vale, cariño?

    Muchos besos primaverales.

    ResponElimina
  12. Hi ha dies que jo també m'hi refugio, a casa, són parets protectores i guareixen... però cal deixar entrar els rajos de sol i pluja que, tot, segur, és important. I els ex-companys, prou pena tenen en treballar en aquell lloc tan depriment on ser humà no hi té cabuda, per sort, t'hi has deslliurat! (malgrat els tristos motius, ara ves prenent les coses amb més tranquil·litat...) "... que exigent que ve la primavera..." (M. del mar Bonet, Dansa de la primavera).

    ResponElimina
  13. Acabo de descubrir tu blog,y me ha gustado lo que he leído.Creo que hay una especie de epidemia de tristeza con el cambio primaveral,a un@s les da por llorar,a otr@s por dejarse atrapar en un vendaval de pensamientos negativos,pero de lo que no me cabe ninguna duda,es que esta epidemia es temporal,y saldremos de las casas,para enfretarnos a nuevos y refrescantes desafíos.
    Ah,y tampoco tengo ninguna duda de que nuestro natural alegre,saldrá,vaya sí saldrá.
    saludos!

    ResponElimina

sigueu respectuosos,gràcies.

Prova de seguretat

 Estic tenint problemes per a recuperar els meus escrits. Vaig intentant-ho Disculpeu