estones a la cuina

Arribo de la cuina.

Estic fent un pastis de poma d'una recepta que he trobat mirant pels blocs de cuina.M'agrada cuinar per afició, per agradar, per obsequiar, no per obligació.
Preparo els ingredients.
Avui he acompanyat a la meva filla a fer-se unes olleres a una coneguda òptica de la ciutat.
M'ha sorprès desagradablement el tracte rebut.
Tot i que ja teníem les olleres triades, la persona que ens ha atès no era la mateixa que ho va fer ahir.
Començo per posar la farina integral d'espelta, el sucre, el llevat i la vainilla. No hi posaré sal.
Com no les trobava no ha dubtat ni un moment en mal parlar de la seva companya.
Remeno amb cura els ingredients, ha de quedar ben amorosit.
Em costa molt cuinar o fer qualsevol cosa que comporti una estona dreta i quieta en la meteixa posició, i fa mal.
Els altres no t'ho veuen, no t'ho senten, a voltes parlant amb terceres persones encara n'hi ha que no s'expliquen com és que et pot fer mal el cos. Tot? et pregunten. I com?
Com? Recoll"piiiiiiiiii" dons que et fa mal tot, ves.
Jo els hi explico que és com quan agafes una forta grip, que et fa mal "toooot" el cos i només desitges agafar el llit? Dons igual.
Ja tinc el pastis al forn, mitja horeta suau, suau.
I el cansament. Fer qualsevol cosa suposa un gran esforç, un gran repte.
Esforç anar fins a tres cantonades on hi ha el Mercat a comprar la verdura i la fruita?Dons si. Esforç llevar-te cada dia i trigar més d'una hora per poder posar-te en marxa? Don si.
Esforç prendre la dutxa, assecar-te el cabell, ho enteneu ara per que el duc ja tant curt, aprofitant que arriba el bon temps? Bé, bon temps també és un dir ja que hores d'ara, mentre penso aquest escrit, està plovent i fins tot porto un jersei, tinc la fresca ficada al cos.
El forn avisa que el pastis ja està a punt per abocar-hi el glass.
I no us parlo ja de la memoria, de com falla, de com no puc dir la paraula que vull tot i tenir-la present.
Senzillament hi és però no surt.
Us explico tot això per que...
Per que he passat la major part del dia sola, sense parlar amb ningú que no sigui amb mi mateixa. Això si, no ho faig en veu alta. Bé, a vegades si. Jo i les meves circumstàncies.I es que em feu companyia, no us ho podeu imaginar.
Poder viatjar pels vostres blocs i llegir-vos fa que el meu dia a dia sigui més fàcil de dur.Entre estona i estona, ara un bloc de fotografia on veig de prop un ull i el que en ell s'hi reflexa, ara un altre on deixes constància que estàs enfadat pels esdeveniments d'aquesta setmana en les universitats, l'actuació de la policia i de determinat col.lectiu d'estudiants. Ho bé tu, que parles dels defectes de les persones com una qualitat més que ens fa diferents dels altres. I també tu, que somies desperta però poder voldries fer-ho dormint, que m'expliques que la vida pot estar en un silenci, en una mirada, quan raó tens bonica i com desitjo que tot el teu mal son acabi duna p"piiiiiii" vegada!
Sembla que el pastís ja està, bé no ha quedat malament i té un bon aspecte.
Noteu l'olor que fa?
La propera vegada ho faré millor, o no...
Per cert, us en deixo els ingredients:
un grapat de blocs

força dolçor

un parell "d'ous"

dues cullerades de llevat per "fer pujar" els ànims...

dues cullerades d'0li "del bo, jeje", queda més amorós

un toc d'especies, addients per acompanyar els moments, mmm

ben remenadet tot plegat, click per aqui, click per allà

una estona en el reader a foc suau, que no es cremi!

i amor, molt d'amor, el que hi poseu quan escriviu i el que jo hi poso,quan us llegeixo.

Gràcies per voler pasar aquesta tarda amb mi.
A les mans hi tinc olor de poma ensucrada amb flaire de vainilla i mantega, pobre ordinador.