així és com em sento...miro al meu voltant,
el buit en forma part,
la indiferència i l'interès
és l'únic que m'envolta,
sola...
així és com em sento...
sec el meu cor,
seca la meva ànima,
sense llàgrimes que vesar,
sense alè per respirar,
sola...
així és com em vull sentir,
així li ho he fet saber a ella...
sola...
caminaré per sempre més
amb fredor i indiferència...
sola...
no vull cap mà,
no vull compassió,
no vull res de res...
tant sols restar sola...
així és com meu fet,
així em tindreu,
sola...
no espereu llavors res a canvi,
sento que el pitjor encara estar per venir,
em sento abatuda, cansada, buida i sola...
molt sola...
miro dins meu,
res em val,
res em calma,
res em fa tirar endavant,
sola...
em deixaré dur pel vent,
a voltes fresc i serè,
a voltes calent i fort,
sola...
no sé ja qui sóc,
no sé ja on vaig
o ni tant sols d'on vinc.
al cap i a la fi,
sola és com he d'estar.
papa, et trobo a faltar,
com puc fer per sentir la teva veu,
m'aixugues les llàgrimes...
papa!
nota: fa molt de temps que intento visualitzar les coses en positiu, però no hi ha res a fer, mal llamp!!
Maria Mercè, no estàs sola. No ens coneixem personalment només a través de la xarxa però creu-me que et sento molt a prop. I més en llegir aquesta entrada tan colpidora.
ResponEliminaNo sé què dir ni quines paraules emprar per animar-te una mica, perquè vegis les coses en clau positiva.
Penso que tens molt per a fer, per a dir i per oferir-nos a tots aquells que passem per aquí i a qui ens dol veure't així.
I no pensis que no t'entenc, t'entenc molt bé.
Si vols que parlem, ja saps el meu mail. I si et cansa escriure no tinc cap inconvenient en donar-te el meu número.
Petons i abraçades.
Antònia,
ResponEliminael més futut és que sé del que parles, que tant de bó les coses les poguessim arreglar parlant amb les persones. Però hi ha coses que ni parlant les pots arreglar. Jo sé que tinc molt a fer però és que ja estic massa cansada que tot em surti malament, sempre.
Cap parella, cap amic, ara la feina i la salut, els organismes oficials no em responent com caldria, dia a dia tot és va fent més i més insoportable però cal anar tirant endavant. De fet però no sé com.
Suposo que déu hi ferà més que jo, això espero.
Altre cop, gràcies pel teu suport.
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaMª Mercè
ResponEliminase de que parles....et truco en un moment.
T'estimem.
petons.
Una abraçada de suport, no pas e compasió.
ResponEliminaAvui no puc donar-te paraules, no et confortarien, ho sé. Només puc enviar-te una abraçada des de les ones i dir-te que el que més reconforta és donar i no pas rebre. Es pot donar de moltes maneres i amb cosetes tan simples com el teu bloc. Fa un any que vaig estar tancada a casa sense poder sortir durant dos mesos, t'ho pots imaginar, ho sé, i em vas ajudar tant! Què podria donar-te ara jo a tu?
ResponEliminaTant de bo tot fos tan fàcl com transmetre amb un clic la sol.lució...
ResponEliminaT'envio una abraçada i molts ànims!
Vull pensar que ahir era Sant Jordi i aquestes festes (com Nadal, com Cap d'Any, com la nit de Sant Joan...) ens fan sentir més sols, més desamparats. En qualsevol cas, no deixis de cridar si et sents malament. Va be. I crec que si mai necessites amics de veritat, aquí en trobaràs uns quants.
ResponEliminaESTIMADÍSSIMA MENTA, Mª LLUÏSA, Mª MERCÈ... tant li fa...
ResponEliminaQuan llegeixo algun post com el teu, sento la necessitat de fer alguna cosa que conforti a aquell qui pateix, sempre he estat així, és innat, aquesta necessitat d'ajudar al que pateix. Però és tant difícil... Si et tingués a la vora, no et diria re, tant sols t'abraçaria amb força, amb amor, i miraria de transmetre't d'alguna manera una certesa.
No estàs sola.
Tens moltíssimes coses que donar, que compartir.
És estimant, que et sents feliç, oblidant els teus mals i els teus problemes, i preocupant-te pels que t'envolten.
Et deixo una frase en la que crec fermament.
"L'amor és l'única cosa que creix quan es reparteix".
Antoine de Sant-Exupéry
Un petonet i una abraçada forta, forta. Nanit preciosa.
M'agrada com escrius.
ResponEliminaHas pensat alguna vegada en escriure un llibre?
Sap greu llegir aquestes coses, espero que només sigui un pic de tristor. Una abraçada molt forta i molts ànims.
ResponEliminaAGRADECIDO POR TU VISITA A MI BLOG Y POR TUS AMABLES COMENTARIOS.
ResponEliminaGRACIAS POR TU APOYO A NUESTRA INICIATIVA SOLIDARIA.
¡UN CORDIAL SALUDO!
saps que no és cert que no veus les coses amb positiu? saps que al final del post has fet, fins i tot un acudit? dius: "res a fer, mal llamp!"
ResponEliminaLlamps de llamps Tintín! Au! Somriu!
Hi ha dies que les coses es veuen negres i l'endemà, quan surt el sol l'ànima es revifa i sembla que les coses van millor. Esperem que també et passi un dia d'aquests. Una abraçada!
ResponEliminaHola Ma Mercé, avui passo per recomanarte la visita a aquest blog:
ResponEliminahttp://isabelhuete.blogspot.com
Em penso que el seu darrer post pot ajudar-te.
La conec personalment i t'asseguro que ells no té ningú, ni fills, ni parella i fa ben poc se li ha mort la seva mare.
Passa per allí i fes-hi una ullada.
Petons i bona setmana.
Només et deixo un petó i el meu suport, no puc dir res més, ara Jo també paso un mal moment...
ResponEliminaHola Mercé, me he alegrado mucho de que te pasaras por mi blog. A mí también me habló de ti nuestra querida amiga Antònia.
ResponEliminaNo he conocido a nadie con fibromialgia pero sí he leído sobre ella porque en algún momento pensé que una hermana mía podría tenerla, pero a pesar de saber después que no era así pude comprender lo duro que debe ser sufrir esa enfermedad.
La multitud de trastornos invalidantes que conlleva sé que pueden llevar a la desesperación y al más terrible de los abandonos. Yo no soy quién para aconsejarte pero sí te diré lo que yo creo que me plantearía ante una enfermedad como esa aunque es una suposición porque no es lo mismo imaginar algo que sufrirlo.
Creo que intentaría no encerrarme en mí misma y apoyarme en todas las personas que me quisieran, sin complejos ni miedos.
Creo que intentaría disfrutar al máximo aquellos períodos en los que la enfermedad se manifestase con menos intensidad para cargar fuerza para los malos momentos.
Creo que intentaría no dejarme abatir por la soledad porque hay demasiadas personas y cosas buenas que nos rodean que en cada momento nos están demostrando que no estamos solos, salvo que nos dé miedo verlas.
Creo que intentaría apuntarme a alguna terapia de relajación dirigida por profesionales de confianza, bien sea musicoterapia, cromoterapia (basada en los colores), acupuntura o cualquier otra basada en la medicina natural, sin que ello implique tener que tomar ninguna sustancia alternativa.
Creo que al levantarme todas las mañanas escucharía el canto de los pájaros, olería una flor o dejaría que la brisa rozara mi piel y me diría, aún sintiendo todo el dolor del mundo, ¡MERECE LA PENA VIVIR, YO PUEDO VENCER!
Quiero que sepas que ahora estás menos sola que ayer porque aquí tienes una nueva amiga para lo que quieras. Y te lo dio de corazón.
Un beso muy muy grande.
hola,no podem abaixar el cap , em de ser mès fortes que la malaltia , jo intento pujar-li al demunt , no vull que ella em rosegui, no em dona la gana, intenta pensa en positiu, encara que costi, pensa que estic molt fotuda tambè, però li planto cara , seguirem en contacte ja he vist que has passat pel blog, gràcies. abraçada molt suau de mia.
ResponEliminaAl llegir les teves entrades sovint sento el teu esperit de lluita, la força que surt de tu per afrontar la teva realitat.
ResponEliminaEn aquest et trobo, et sento, vençuda. N'hi ha res què podem fer per què la Menta torni a eixir?
Una abraçada.
anims menta... els amics del blog estem amb tu..una abraçada
ResponEliminaMenta, m'he ferit llegin-te, a mi també em fan mal aquestes paraules, veure que t'enfonses no em fa estar tranquil·la. Només et puc dir que estem aquí ì t'agafis als nostres somriures i se t'encomani!! Petons.
ResponEliminaQuan las coses no son fàcil,
ResponEliminaquan t'adones que el temps passa,
que les coses son mes costerudes
que abans,quan saps que res serà com abans,
......
que queda?
Jo també m'ho pregunto de vegades,
y crec que es això el que ens fa tirar endavant i seguir.
Som-hi que arribaren.
Et llegeixo sovint
Xanego, Ciutadà, foraster.
T'estimo
ResponEliminaHola Menta, soc l'anna feia dies q no et deixava res escrit, xo despres de les teves paraules m'he vist reflectida: en tot, absolutament en tot i tb t'he de dir q tot el què et puguin dir, tot i que ho fan amb la millor intenció del món no et serveix de res xq et sents tant desgraciat, sol,abandonat, que no arriba fins el cor tot el que et puguin dir aquest munt impressionat de persones que t'estimen.
ResponEliminaJO estic sola, no tinc pares, no tinc amics, xq me n'he aillat totalmnet, no tinc familia i visc totalment aïllada i cada dia al mati em reboto pel fet d'haver-me despertat. Però ha arribat un moment, q tant sols si no soc capaç de fer-ho per mi, ho he de fer per la gent q m'estima i es preocupa x quan em tanco a casa dues setmanes, per la gent q no em veu quan no vaig comprar per menjar, i tota aquesta gent que he descobert fa poc es preocupa x mi.
I amb petites rutines, molt petites, i molt a poc a poc, i algun dia de recaiguda, he anat millorant, tot i que la meva salud no col.labora gens en això i fa que no pugui "esbafar-me" en cap aspecte.
Menta, lluita dsd del fons del forat, q jo tb hi soc i es molt fosc, xo crec q amb una miketa de treball i el munt impressionant d'amics q tens tu pots arribar molt lluny!
Jo no tinc res d'això i intento cada dia lluitar contra el buit negre q m'atrau per endur-se'm a un món on a mi em sembla q hi ha més pau i ningu mho assegura....
un petonàs!
Espero que te sentiràs millor aviat. Em fa mal veure't patint. Siguis feliç, tens molt suport. Abraçades!
ResponEliminaI doncs MENTA, com estàs? Fa tants dies que no se res de tu, estic amoïnada. Espero que poc a poc vagis trobant el cami...
ResponEliminaUna fortíssima abraçada.