Si, ahir dimarts dia 25, dia de la no violencia contra les dones, vaig estar en l'homenatge a Las Mariposas, tres germanes dels 60 que vàren ser mortes per intentar defensar allò en l que creien, per estimar als seus marits.
I no va ser fins el 1993 que el Parlament Europeu va "decidir" que aquest dia 25 de Novembre, data en que vàren ser asesinades a cops en una selva, Las Mariposas, seria el dia del dret de la dona. Em perdonareu la meva ignorància, que és molta, però hi ha coses que encara em sorprenen.
Bé, vaig encendre espelmes, vaig plorar mentre pensaba en que m'habies convertit i em com de malament i perduda que em fas sentir.
Si, vaig plorar al bell mitg de la gent, no em va importar, vaig intentar que no pases, però no en vaig ser capaç.
Suposo que és el que he de fer.
Donar la cara i enfrontarme a aquest fet i a la nova situació, sola. Sí, em podria haber preguntat si volia que m'acompanyés, pero estic segura que ni s'ho va plantejar, senzillament, no hi va pensar, però llavors les meves llàgrimes haurien estat compartides i haurien sigut més lleugeres i alliberadores, aixì encara em vaig sentir més copçada, triste i malmesa, oblidada.
Que sigui el que déu volgui.
La fotografia és de george (si la puc trobar a ca seva, per què cercarla al google?)un blog de fotografies que us recomano. Gràcies noi!
Bon dia Mercè, avui vull compartir
ResponEliminaamb tu, la ràbia, la impotència i la
indignació de la injustícia, del "no
fer res ", i sobre tot del silenci i
la manca de iniciatives per fer coses
que acabin amb l'ignorància i la mala sang, més enllà de unes manifestacions, que poca cosa fan,
perquè no surten del Poder,que és el que ha de prendre decisions valentes
i eficaces.
En aquest matí gris
ResponEliminaen què no hi ha cap sol
només he de pensar que encara sigui
En aquest matí gris
en què el meu cor és ple de desig
he de pensar que sigui ple d'amor
En aquest matí gris
en què no ets amb mi
només he de pensar que existeixis
Bon día menta fresqueta.
ResponEliminaJa sé que és fàcil de dir i més si la que t'ho diu només pot dir bé dels homes de la seva vida però...
Per què no passes de tota aquesta història personal? Per què no la tires al cubell del rebuig?
Lluita per aquesta causa, orgullosa i segura de la teva vàlua.
Amb força i contundència i sense vessar més llàgrimes per algú que no se les mereix.
No es mereix ni tant sols que ens en parlis.
Primer denúncia, després rebuig, ostracisme i oblit. Passa pàgina.
Pel que fa a la persona que t'hi podia haver acompanyat, pensa que és molt jove, que no t'entèn perquè no ha viscut allò que tu sí.
Tu has estat jove, ella mai no ha estat gran.
Molts petons.
Ets molt valenta, menta, i tens molt de coratge, perquè te'n surts, perquè plores i perquè lluites i, amb el teu dolor, ajudes a moltes dones a dir PROU!
ResponElimina...una abraçada gegantina per la meva menta :) plora, però no t'oblidis de somriure encara que costi*
ResponEliminaUna abraçada gegantina com aquella de despres del somriure.
ResponEliminaJo tampoc sabia per què aquest dia es commemora el 25 de novembre, és nou per mi. És normal sentir-se així, no crec que en cap moment t'hagis d'avergonyir per plorar davant de ningú, només faltaria. Ànim.
ResponEliminaNo hi ha cosa més valenta que saber plorar quan cal. Plorar és una manifestació també, és una expressió de tristesa, de dolor, de ràbia, que tothom entén millor que les paraules.
ResponEliminaUna abraçada ben forta.
No hi ha cosa més valenta que saber plorar quan cal. Plorar és una manifestació també, és una expressió de tristesa, de dolor, de ràbia, que tothom entén millor que les paraules.
ResponEliminaUna abraçada ben forta.
Tens força en les llàgrimes, tens força en les passes que fas endavant,tens força en el que sents i en com ho dónes a coneixer.
ResponEliminaI aquesta força ens arriba i ens fa créixer.
Molts petons.
Deien abans que els homes no havien de plorar. Em van educar així. Però mai m'ha fet vergonya plorar en públic si el cos m'ho demanava. Sovint en solitari. Plora quan hagis de plorar, encara que estiguis sola. Les llàgrimes sempre ens alliberen de moltes coses. Són saludables (crec jo).
ResponEliminaDe vegades és impossible evitar que els sentiments emergeixin a flor de pell i val més no reprimir-los, és bo plorar.
ResponEliminaApreciada Menta Fresca:
ResponEliminaFins i tot els dies més tristos i dolorosos poden ser mirats desde una altra perspectiva. No neguem el dol i el dolor de les pèrdues i els canvis de vida, no nego els moments necessaris de parar i reflexionar.
Però un cop fet tot això, mira enlaire, i endevant.
Jo celebro el 25 de novembre perquè fa onze anys vaig ser mare d'un noiet, vaig ser mare per primer cop.
El meu fill es un jove amorós i lluitador, que s'enfronta a les seves pròpies mancances i que malgrat tot el que he passat a la vida, em fa sentir orgullosa d'haber portat al mon un home bo.
Sé que formo part de les mares que han de formar als fills perquè desaparegui d'un cop i per sempre el maltracte entre les persones.
I aquesta és la meva humil contribució.
Una abraçada ben forta i molt d'amor malgra no ens coneguem.
Gràcies per ser aquí.
Maite.
Reina
ResponEliminaal meu blog tens un petit regalet en el lateral,es tot per tu.
molts de petonets.
M'agradaria compartir aquest sentiment. I encara que sigui virtuament, jo t'hi hagués acompanyat i t'hi acompanyo. Aquí es tens pel què vulguis. Ptonets i moltes abraçades!!!
ResponEliminaCómo estás? miles de besos, cariño :) y buen fin de semana
ResponEliminaun servidor no fa gaire també va plorar ... i què ??? ... és algo dolent ??? ... pos ja esta !!! ... salut
ResponElimina