Us ho podeu creure que ha / habia sortit repetit?
Si, pero ara resulta, a dia 9 d'agost que el primer ha desaparegut!!!!!
Recordeu, era la historia del mirall i les carícies...
De la visita al metge, de si feries fora de la teva vida a algú per perdre la seva salut, i tot de coses aixins.
Que creia tenir-ho tot controlat, el que respecte a mi depenia, que si el cos va per una banda i l'altre, per un altre...
En fi
Coneguts i desconeguts, l'altre és el caparró. M'ha semblat que poder, calia aclarir-ho.
ResponEliminaGràcies als que sovint veniu per casa. Sou els meus millor amics.
Un dolç petò a cau d'orella per vosaltres.
Doncs una forta abraçada i malgrat a vegades les aparances mes de un plora devant el mirall.
ResponEliminaMª Mercè
ResponEliminaNo tinc el plaer de coneixet amb persona, pero et puc dir per el que aqui s'entreveu que ets una tia collonuda, aixi es diu per el meu poble.
Crec que tu et pasa com a mi, que sembla que em de poder amb tots els problems del mon, i moltes vegadas es aixi, pero la gent s'oblida de que tambe necesitem que ens façin unas carantonyas de tant en tant.
El Joan diu que moltes plorem devant del mirall..bè la meva debilitat es plorar dintre de la dutxa, aixi ningu em veu i les llagrimas quedan camuflades amb la dutxa....
Que al setembre et farant una oferta, espero que sigui millor que la que m'han fet a mi: puc treballar si vull, pero no m'asegura que em pugui pagar el sou!!!!l'ostia, ja veus.
O sigui que de qui 10 dias estic sensa feina, el meu marit malalt, ja em veig dormir sota de un pont, menys mal que p'el riu de meu poble no hi passa aigua.
Val mes agafrse las coses amb una mica de filosofia...i el que tingui que pasar passara de totas maneras.
Espero que aquest dias de descans et vagin de conya, ja saps on soc, si vols, aqui seras benvinguda.
mils de petons, sempre per tu.
Caram, M. Mercè, quan no és una cosa és una altra. Cuida't, eh, que hem de superar en el Guiness la iaia bloguera!!
ResponEliminaEl que expliques al final és molt i molt trist. Segur que aquesta vida també et dóna coses bones, les has de buscar i animar-te una mica. Trobar el cantó positiu no sempre és fàcil, però al final funciona.
ResponEliminaMenteta, la Mª Lluisa encara no creix com jo voldria, un jardiner va dir-me;
ResponElimina...tens que esperar i jo mentre cada dia la remullo li parlo de tu, ella somriu i calla, però viu.
Deu esperar l'arrelament per fer una estirada. És com la mainada Necessiten una febrada per a créixer,tu necessites algú que t'estimi de veritat com tu voldries que t'estimessin, això és molt difícil companya...molt difícil. Si jo fos en Merlí, et juro que feria servir la meva vara màgica, però no ho sóc ni crec quasi be mai en encanteris.
Tingues confiança i confia en els amics, son el teu actiu.
Elena Francis !!
riure és un bona teràpia ... passa per casa sempre que vulguis !!! ... salut
ResponEliminaYa sabes, hay que sacar de donde no hay, no queda otra, reírte hasta de tu propia sombra y tirar adelante... no te voy a contar nada que tu ya no sepas, te leo entre lineas y no necesitas consejos gratuitos, tan sólo desahogo.
ResponEliminaEl escribir aquí, para muchos de nosotros es una terapia, a veces una palabra de comprensión te da un empujón hacia delante.
Tengo una entrada en borrador que en esencia parece una copia de esta tuya, la escribí ayer, pero no sé si la publicaré, a veces no me gusta ser tan transparente.
Suerte tienes de poder llorar, yo ya no tengo lágrimas, al menos eso desahoga y libera, a mi me pillan directamente cabreos :)
Besitos, cariño y que el día te sea propicio :))
"Sé que d'això no em moriré, és emprenyador per un mateix i pel company si no et sap entendre i no et vol acceptar om ets". Quanta raó que tens... (i és que és l'experiència qui m'ho ha dit!). I el cap, ell és qui té la culpa de tot, qui no para en cap instant, a qui vols fer abaixar un xic el ritme per deixar-te gaudir del que vius. Cal reaprendre a viure, en definitiva (com si fós fàcil...).
ResponEliminaQui no té un all té una seba.
ResponEliminaJo ja fa anys que estic sol i camino per la corda fluixa d'aquest Sistema que no ens dóna treva.
Com?
Viure les coses moment a moment, i no començar ara a patir pel que pot passar un altre dia.
Tenir un progecte personal entre mans.
Anar resolent les coses sobre la marxa.
No hi ha mal que duri cent anys.
En resum, faig una vida sencilla, però estic bé amb mi mateix, que és el més important de tot. I ja no crec en els Reis Mags.
Una abraçada, Maria Mercè. I si no tens sort no et procupis, també es pot viure sense.
Després de plorar i amb els ulls ben inflats, una està de pena... l'endemà, però, una pensa que és tan bonic i trist plorar! I et quedes tan a gust! I com que les dones aguantem el dolor físic i psíquic, encara ens prenen per bledes sense dret a queixar-se! però Menta, no és un problema nostre... TENIM DRET A QUEIXAR-NOS TANT COM NECESSITEM!
ResponEliminaplorar, acaronar-se... tot són fases que em de superar, i sobretot, malgrat tot i tothom, intentar somriure.
ResponEliminaT'han dit abans amb tota la raó que no comencis ara a patir pel que pot passar un altre dia, hi han coses que no depenen d'un mateix i no s'hi pot fer res, el màxim que pots fer és intentar salvar els mobles.
ResponEliminaAprofita aquests petits moments que t'ajuden a fer la vida més suportable, una posta de sol, una bona música, escriure al blog i sobretot sigues pràctica, no et desesperis perquè no serveix per a res.
Descansa i los problemes després ja s'aniran arreglant. I sobretot pensa en tu mateixa, no tens res millor.
ResponEliminaBallaria coix i vell. El que no sé,
ResponEliminasi podria dansar amb una joveneta
com tu !