ho he llegit en un blog que visito sovint, "es que el blog es mio y hago lo que me da la gana y por tanto escribo lo que quiero..." i vaig a fer el mateix. Ho he de fer, necesito fer-ho, vull fer-ho.
Pels problemes que tinc a l'esquena, no puc aixecar pesos de més de un kilo.
Tinc una filla que ja té 26 anys. I? us preguntareu.
Fa dies que li demano que m'ajudi a pujar del parquing, un sac de 25 kilos de sal, pel descalcificador.
Si, tinc un descalcificador a l'entrada general de l'aigua de casa meva, us ho recomano per moltes raons.
El que deia, avui tampoc ha pogut ser, té pressa em diu, tot posant cara de fàstic.
Ha vingut a recollir el seu gos .... no té temps, poder la setmana que bé, no et corre presa, oi?
Ai mamà, em diu, em fa dos petons i marxa. Tanco la porta. Em quedo sola. I penso.
Em vaig quedar sola amb ella l'any 1986, em vaig dedicar en cos i ànima per tal que no l'afectés la manca d'un pare com deu mana, vaig deixar de menjar i ho dic amb la boca plena, sense vergonya, per poder comprali sabates...m'he quedat sense vacances per pagarli un viatge a New York, el somni de la seva vida, deia... i ploro... i no entenc... i em faig preguntes... preguntes que no troven resposta... silenci... la casa es buida i fosca...i ploro, ploro i ploro.
Demà baixaré i a grapats, carregaré la sal en el carro de la compra i aniré fent.... o no.
Aniré fent fins que ja no pogui mes...fins que el cor i l'esperit diguin prou...però no sóc valenta, no puc.
nota: amb aquest carro com el de la foto he fet moltes coses, és poder el millor amic que tinc, mai s'ha queixat.
malgra tot, t'estimo filla.
Educar als fills no és fàcil, que vegin al que fas per ells menys, pot ser som egoistes o pot ser tenim tanta por del que ens pot venir que encara resulta més difícil, tan sols dir-te que paciència que una mare com tu no la té tothom, ei jo tampoc em queixo, m'acceptes??? on t'és la cançó què dius????
ResponEliminano et facis aquestes preguntes, segur que ella també t'estima.
ResponEliminaA vegades els fills no ens n'adonen d'algunes coses.
Fes-li tu un petó abans que te'l faci ella i marxi i després li demanes, a veure que passa.
Pel que m'han dit, aquests fill que des de l'adolescència van cercant el seu espai i lloc, gairebé mai coincident amb els dels pares, si has fet les coses ben fetes, tornen i hi pots restablir els ponts de diàleg i de comprensió.
ResponEliminaJo estic segur que ells no se n'adonen, capficats en les seves coses.
Vint-i-sis anys... ja li deu faltar poc per tornar. Piquen a la porta. No és ella que torna, ja?
Segur que sí que t'estima, però els fills som egoistes de mena. Ja se n'adonarà. De tota manera, no ploris i amb energia digues-li que sí que et corre pressa. Quan no ho veuen, se'ls ha d'ajudar a veure-ho, res més.
ResponEliminaBona nit maca, i no ploris... :)
Tampoc no he estat un fill gaire fàcil, però se n'adonarà, n'estic segur.
ResponEliminaUn petó molt gran!
Em fas pensar molt amb aquest escrit, tant, que en sortiria un post que podria ser molt i molt llarg. Donem el nostre suport incondicional a algunes persones, més que suport, el nostre amor, el nostre tot, i encara que no vulguem, encara que ens pensem que ho fem de manera totalment desinteressada i pel bé d'aquestes persones, inconscientment esperem alguna cosa a canvi, alguna compensació, i quan aquestes persones ens fallen en un petit sacrifici molt inferior al que nosaltres hem fet milers de cops, ens costa entendre-ho, i ens fa mal. Difícil, però és així. Som éssers estranys, i sembla ser que no donem alguna cosa a canvi de res, encara que sigui, repeteixo, inconscientment.
ResponEliminaMalgrat ser untema trist i que angoixa no ploris i fes el que hs pensat i segurament la faras pensar a ella.
ResponEliminaEstimada Menta,jo també tinc una filla de 26 anys i una altra de 28.
ResponEliminaSegurament la teva nena s'estranyaria molt de que per no ajudar-te a pujar el sac de sal t'hagis disgustat tant. Ja sé que no és el sac, que són d'altres coses. Una vida plena de sacrificis i gens fàcil pel que es pot entrevuere als teus posts.
Durant molts anys vas deixar de ser tu mateixa per a convertir-te en mare únicament i exclusiva. I ara aquesta xiqueta té pressa. Doncs a la merda el sac de sal!
Mira't al mirall posa't ben maca, fes-te un regal, canvia de look, siguis una mica egoïsta i per una vegada pensa només en tu. Surt al carrer i somriu, segur que hi ha gent a fora que et necessita: el teu somriure i la teva sensibilitat. Regala't quelcom perquè t'ho mereixes i que ella no sàpiga mai que et fa plorar.
I quan torni digues-li que l'estimes i no li facis retrets o si els hi fas que sigui amb conyeta.
T'envio un petó matiner i un somriure.
Quan la nostra filla va tenir l'Abril va escriure que al Quico se li havia acabat el seu regnat. Jo vaig contestar que, tots, regnen sempre. No entenem el què és ser pares fins que nosaltres tenim fills... Ho entendrà...
ResponEliminaNo et desesperis, tots hem estat egoistes, però malgrat tot estimem.
Quan era un nen (i no tant nen) m'estranyava de les queixes dels pares.
ResponEliminaAvui sóc pare, una per una és repiteixen les situacions, una per una em torno a veure davant del pare, o de la mare, o de tots dos discutint numantinament les meves raons.
Sols hi ha una diferència, ara el pare sóc jo.
segur que ni se n'adona... en tot tipus de relació cal veure-ho des de tots dos punts de vista, i sovint no és fàcil.
ResponEliminaSona trist el que dius, i deu se dur.
Potser la teva filla fa veure que no se n'adona, per no tenir que afrontar el problema, tampoc deu ser fàcil per lla.
En tot cas espero que et milloris!!!
Què no llegeix aquest bloc la teva filla? Estic convençuda que si ho fés no podria actuar d'aquesta manera. Potser necessites millorar una mica la comunicació amb ella i permetre-li coneixe't una mica millor. Si vols vinc a donar-te un cop de mà.
ResponElimina...són un conjunt de circumstàncies. Tot, de petit que és, es va arraconant en un cantó, fins que el cantó deixar de ser-ho per convertir-se en un espai massa gran. Suposo que tots hem sigut així alguna vegada (almenys, parlo per mi) però t'acabes adonant de que realment és important per tu. Segur que se n'adonarà, tard o d'hora. I no ho dubtis, t'estima incondicionalment.
ResponEliminaun petonàs enorme!!!
cesc: ja fa temps que ets acceptat!
ResponEliminaestrip:ja ho he provat tot...
amic víctor, la meva es de les que no torna, es l'excepció que en confirma la dita...
rita:l'energia no funciona tampoc amb ella, es molt egoista...
asco de pavo, no m'agrada dir-te així, m'ajudes?
xexu, em tinc per una mare atípica, sempre he donat tot per ella per que ho he volgut aixì, l'he ensenyat a ser lliure, a respectar, a estimar, a valorar, a...no, a ser del tot egoista això no li he ensenyat jo!
striper, ni aixins entrarà en raó, ja no sé que fer. Sort que no estem juntes...
aquesta es la meva antonia, si senyora, veig que saps de que va, aquesta teràpia es la única que em reconforta tot i que, no sempre val.
estimada dolors, ja et trovaba a faltar, la meva no en vol de fills, complicat el tema.
skorbuto, a que fan patir? dons diuen i a fe de deu que es cert, que els problemes creixen amb ells...ànims.
edu: l'has clavat! si que se n'adona però prefereix mirar cap un altre cantó. Es mes fàcil.
pluim, ella em coneix molt bé, de petita duia nenes del cole a estudiar a casa, per que totes volien fer els treballs amb mi! i jo es desfeia...ella fa que no veu els problemes i per tant, no existeixen.
yuna, petita, segur que m'estima, en moments crítics ho ha demostrat, però li dura tant poquet...
ahir quan vaig penjar el post, ho vaig fer ben bé per mi soleta, sense pensar en les persones que ho llegiu... ara estic contenta d'haber-ho fet, el sac continúa al parquing, avui no m'hi he vist amb cor de baixar, poder demà, o pasat demà.
Avans he preferit llegirvos a vosaltres, amics meus.
Des d'aquesta banda del pc, sou estimats.
Ah, ara és el meu torn!!! Doncs, hi poso un anunci.
ResponEliminaANUNCI
Busco una persona amable, dels voltants de Sabadell, per ajudar una dona amb problemes d'esquena a pujar un sac de 25 kg d'un pàrquing a un pis.
Quant a la teva filla, em sembla que hi ha maneres més directes de dir-li coses que no pas per internet.
Muac!
He reescrit moltes vegades el que volia dir i ho esborro. També tinc una filla i et comprenc molt bé. T'han donat tan bons consells que no puc afegir sinó que un dia de balneari, de perruqueria, de vacances... També seure-la un dia amb algun pretext i sense drames ni repeticions, sense retreure, expressar-li allò que sents. Si no és ara, algun dia t'entendrà. Potser també ella t'està demostrant alguna cosa, però amor entre les dues, segur que n'hi ha, amb molta sal, això sí!
ResponEliminaUna abraçada!
No pateixis, pots dir-me "pavo" a seques ;) Un petó!
ResponEliminaEscolta, m'ha fet molta ràbia aquest post. Si la teva filla et demana de tornar a guardar-li el gos, li dius: "potser la setmana que bé, no et corre pressa, oi?". Li fas dos petons i que marxi. Segur que es quedarà ben parada.
ResponEliminaHola Menta,
ResponEliminaLa teva filla t'estima. L'unica diferència es que ho fa a "la seva manera".
Fes-li entendre, sense fer-li retrets que també la necesites una mica.
Que tinguis sort
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
ResponElimina